Regenerar el poder judicial de la mà d’Europa

El poder judicial s’ha rebel·lat, ara ja de forma descarada, contra el poder polític. El primer assalt ha estat l’independentisme, i ara li toca al govern espanyol de torn. És una mena de cop d’estat institucional –no tenen exèrcit però tenen la policia judicial–. Mirem d’entendre com hem arribat a aquesta situació.

El poder judicial, arreu del món, té tendència a ser conservador –ja sigui de dretes o d’esquerres–. I és explicable. El poder judicial ha de vetllar per l’entrellat legal existent. Se li fan difícils els experiments. Cadascú la seva feina. El fet no és greu si aquest poder intenta ser honrat i s’ajusta a la llei. El problema és que, com que el sistema judicial ha de combregar amb el règim vigent, en cas de dictadura aquest poder esdevé, lògicament, d’ideologia totalitària: feixista o comunista. Per tant, quan hi ha una transició democràtica, el sistema judicial s’ha de depurar –com van fer els països de l’Est en caure el comunisme.

El franquisme va ser la forma que, a Espanya, va adoptar el feixisme. Tanmateix, el poder judicial (tot l’entrellat de castes funcionarials i familiars que existia durant la dictadura) no va ser purgat en arribar la democràcia. Roman, doncs, un poder judicial (jutges i fiscals) de tradició franquista. I entre ells van passant-se el porró. És cert que es va obrir la possibilitat de fer net mitjançant noves lleis: Constitució i llei orgànica del poder judicial. De res va servir. Entre mediterranis qualsevol regla democràtica formal, eficaç i vigent al món civilitzat pot ser pervertida fins a esdevenir, com en el cas espanyol, una caricatura. El sistema democràtic de nomenaments del poder judicial s’ha corromput per culpa del joc polític.

Com a conseqüència de practicar la hipocresia mediterrània no es va articular un sistema pragmàtic de finançament de partits. Els partits han hagut de delinquir perquè mai no han trobat una altra font d’ingressos. I, sense pretendre-ho, portats per les circumstàncies, els partits van agafar-li gust a mantenir un sistema judicial dopat, una justícia menor d’edat: mal pagada, lenta i sense recursos. Uns partits, aixoplugats per la monarquia, atrapats per la corrupció, certament, però amb la importantíssima capacitat de nomenar un poder judicial, aquest sí, ben pagat i ple de prebendes. Vindria a ser com l’acudit que parla d’aquell client que té agafat pels genitals el dentista: “Oi que no ens farem mal, doctor?” El poder judicial no té cap amor al sistema. És més, diria que es delecta contemplant una democràcia corrupta i decadent. Són franquistes.

Únics responsables de la situació actual? Tots els partits i sindicats que han tingut poder o influència a Madrid. Tots s’han finançat de forma delictiva –tots menys ERC i altres minoritaris que mai han tingut influència institucional real.

Ara ens trobem que el poder judicial ignora les sentències europees. I ningú podrà fer-hi res, ni tan sols la Unió Europea (UE). Hi ha qui demana que el govern espanyol faci complir la llei. No pot. Ja és tard. El PSOE ha col·laborat a covar l’ou de la serp. L’executiu no pot indicar formalment el que ha de fer el poder judicial. Tampoc pot fer-ho informalment: els que ara ocupen el poder judicial no escoltaran un govern que els repugna. La UE no pot imposar sancions als jutges dels estats. Només té poder sobre els polítics de cada estat membre (governs i Parlaments). Un Congrés de Diputats amb sentit d’estat podria acordar la renovació del poder judicial i plantar cara al desafiament. Impossible amb un Parlament on gairebé la meitat dels escons estan ocupats per neofeixistes (Vox) i per una dreta que es comporta com l’extrema dreta europea (PP i Ciutadans), sense cap sentit democràtic modern. Tots ells, no cal dir-ho, visceralment anticatalans i, per tant, oposats a tocar ara un poder judicial afí ideològicament i que satisfà les seves fòbies.

Un cop més, la modernització a Espanya haurà de venir d’Europa. I portarà temps –un sistema corrupte de 40 anys no es desmunta fàcilment–. Una possible solució seria que la Comissió Europea i el Parlament Europeu –ambdues institucions escalivades pels fets de Polònia i d’Espanya– reconeguessin que el poder judicial de determinats estats posa en perill el projecte europeu mateix –la desobediència espanyola hauria de ser un senyal d’alarma inexcusable–. I que, per tant, iniciessin algun tipus d’acció legislativa per configurar un espai jurídic europeu que garanteixi la independència dels poders judicials als estats membres. És aquí, també, on els nostres parlamentaris exiliats poden tenir un protagonisme i una eficàcia clars.