Rússia, no tan diferent

Aquests dies arriben informacions sobre les manifestacions de Moscou, que han comportat més de 1.400 detinguts –entre ells el líder opositor Aleksei Navalni–. Fa temps que molta gent, sobretot jovent, es manifesta arreu de Rússia. Protesten per actituds certament poc democràtiques del govern Putin. I d’un Parlament dominat pel partit Rússia Unida, que posseeix una excessiva majoria a la Duma (el Parlament rus). Aquesta majoria, enorme, comporta actituds autoritàries que només poden ser neutralitzades no atorgant-li a Rússia Unida la majoria que ara té.

Rússia està mancada de tradició democràtica i lliberal. No va ser fins al 1861 que la servitud va ser abolida per Alexandre II. La monarquia, el tsarisme, va ser autocràtica sempre –fins i tot va empitjorar cap al final de la seva existència–. El comunisme va ser totalitarista, terrible. La caiguda del comunisme no va significar veritable democràcia. Els anys noranta del segle passat van significar el caos. No va ser fins a l’arribada de Putin al poder que el país va entrar en una certa normalització des del punt de vista de l’estabilitat social. Vet aquí l’adhesió de bona part de la població russa a l’actual president. El comunisme havia estat totalitari, el desori dels noranta era anarquia pura. S’interpreta que Putin va posar fi a un desgavell que, potser, s'hauria acabat igualment.

Candidats. El cert és que l’actual poder a Rússia intenta minimitzar la presència de candidats opositors a les eleccions. Ho fa a l’estil Putin, directament, mitjançant la dissolució de manifestacions i les corresponents detencions. Però també creant un estat d’opinió que pot derivar en atacs personals –com els que ha sofert el senyor Navalni repetidament.

Ara girem la mirada cap a casa nostra. Uns jutges d’ideologia franquista en molts casos i decididament sotmesos a servituds de partit, tots, han decidit que diversos milions de vots que no venien de gust al poder establert poden ser utilitzats com a paper higiènic. Vots que atorgaven la presidència de la Generalitat a diversos possibles candidats (Puigdemont, Sànchez, Turull, etc.) i parlamentaris i europarlamentaris electes neutralitzats per interessos polítics.

Que algú m’expliqui la diferència, en el resultat pràctic final, entre el que es fa a Rússia i el que es practica a Espanya. Els parlamentaris que no agraden, no arriben a ocupar l’escó.

Llibertats civils. A Rússia les manifestacions no autoritzades, i que no agraden al règim, són dissoltes sense contemplacions per la policia. Es detenen persones que, en la majoria dels casos, són multades o pateixen calabós durant hores, dies o setmanes.

A casa nostra, la policia carrega contra manifestants quan les manifestacions no agraden al règim. Vull dir que pots tallar l’autopista i muntar un gran enrenou i no et passa res. Però, què succeeix si vas a votar en un referèndum que l’Estat ha considerat il·legal? N’hi hauria prou amb declarar-ne nul el resultat. Doncs no. La policia carrega contra gent pacífica i indefensa. A sobre, es criminalitza els organitzadors, se’ls engarjola dos anys preventivament i se’ls jutja amb una previsió de penes llargues.

Altre cop, ¿algú em pot explicar les diferències, en aquest cas, entre Rússia i Espanya?

Intervenció de governs “regionals”. Imaginin que Putin hagués dissolt un Parlament d’una de les repúbliques autònomes russes i hagués intervingut el govern corresponent amb l’aprovació (quina sorpresa!) de la Duma. I que, després, quan les noves eleccions en aquella república haguessin confirmat com a guanyadors, altre cop, els que ja hi eren, s’hagués manipulat el poder judicial per invalidar els membres elegits.

Pregunta: quina hauria estat la reacció d’Occident?

Sumari. Que ningú interpreti que justifico l’abús de poder a Rússia. En cap cas. Només vull remarcar la diferència de vares de mesurar que utilitzem a Occident a l’hora de jutjar o difondre notícies que provenen de Rússia.

És veritat que la diferència –importantíssima– entre la justícia russa i l’espanyola és la impossibilitat, allí, d’apel·lar a tribunals superiors, que són fora del territori, amb sentències d’obligat compliment. La resta, perdonin-me, és pura gesticulació. Gesticulació espanyola i gesticulació europea. Fins que el procediment d’elecció de l’alta judicatura espanyola no estigui lliure de corrupció (tal com reclama el Consell d’Europa), aquí no podrem escandalitzar-nos de res. Que la premsa europea es faci ressò insistentment del que té lloc a Rússia i no denunciï el que té lloc a Espanya demostra que alguna cosa no funciona. I només Europa mateixa ho pot arreglar.