Xavier Vives: “Es va passar d’infravalorar l’impacte econòmic del Procés a sobrevalorar-lo”

BarcelonaXavier Vives (Barcelona, 1955) és professor a l’Iese i conseller de CaixaBank, ostenta en el seu currículum càrrecs com el d’assessor del Banc Mundial, la Reserva Federal de Nova York, la Comissió Europea o la Generalitat. Parlem amb ell per entendre per què l’economia catalana va resistir el xoc de trens entre Catalunya i Espanya.

Què explica que l’economia hagi aguantat?

Tant l’economia catalana com l’espanyola tenen una conjuntura relativament favorable, que a vegades anomenem vents de cua : tipus d’interès baixos, preu del petroli que fins ara ha sigut molt moderat, gran moment del turisme pels problemes que tenien els països del nord d’Àfrica... Diguem que això ha ajudat molt perquè tot possible impacte fos més moderat. I també el fet que l’economia catalana està bastant diversificada. Crec que abans dels fets del setembre i l’octubre es va infravalorar el potencial impacte que podia tenir el Procés en l’economia, segurament perquè tothom pensava que s’arribaria a algun tipus de negociació i d’acord. Però això no va passar, i de sobte els agents econòmics i els analistes van canviar de perspectiva. Hi va haver moviments de seus, paralització d’inversions, el consum i el turisme se’n van ressentir... Segurament es va sobrevalorar pels fets que havien passat, que van ser relativament sorprenents.

¿Es va passar d’infravalorar l’impacte del Procés a sobrevalorar-lo?

Exacte. Crec que hi ha hagut tres fases: infravalorar, sobrevalorar a curt termini -i ja es va veure que no n’hi havia per tant, perquè algunes empreses havien canviat la seu però l’activitat seguia on era-, però ara ens hem instal·lat en una tercera fase, que podria ser una potencial infravaloració, altre cop. Si entrem en una fase de distensió amb el nou govern a Espanya, com sembla, podem mantenir-nos com estem. Però si poses un govern poc efectiu i generes més tensió, això pot tenir conseqüències a llarg termini. Ara sembla que ens podem decantar cap a la distensió i no hauríem de patir tant. Amb tot, els vents de cua estan canviant. Els tipus acabaran pujant; el turisme potser afluixarà perquè els països problemàtics s’estan recuperant; el petroli, que depèn de circumstàncies geopolítiques, està pujant... i això es pot notar.

Quin efecte creu que pot tenir la sortida de seus que es va produir a partir del 3 d’octubre, si no tornen?

Si no es reverteix, és possible que en alguns sectors, quan la seu social es consolidi en un lloc determinat, l’empresa vagi afegint noves operacions a l’entorn de la nova seu. Aquest seria el perill.

La llei, de fet, diu que la seu social ha d’estar allà on hi ha la direcció de la companyia, o on tingui la seva principal activitat de negoci.

No soc expert legal, però tal com s’ha interpretat històricament em sembla que hi ha moltes empreses que han tingut la seu social i fiscal en un lloc determinat malgrat tenir molta més activitat en un altre lloc.

Potser es feia aquesta interpretació laxa perquè això molts cops beneficiava la capital, Madrid.

Podia passar. Però el perill potencial que s’hauria d’evitar és que aquesta situació es consolidés.

Per què van sortir tantes empreses?

En algun moment s’acabarà estudiant a fons. Deu ser una barreja de factors. Un de remarcable és la potencial inestabilitat institucional, que a les grans empreses normalment no els agrada. Però també van sortir moltes petites empreses. Crec que segurament hi havia temor a potencials boicots. I encara hi havia un altre element: potser hi havia empreses d’aquí que no trobaven el moment de canviar la seu, també per motius fiscals, i van aprofitar la situació per fer-ho. Ja en tenien ganes, però no ho havien fet. En part també per les polítiques d’aglomeració: els estudis indiquen que les empreses sovint volen tenir la seu on hi ha altres seus, perquè hi ha serveis comuns empresarials que serveixen per a totes elles.

Hi ha un cert consens que la situació dels bancs va ser molt especial, ja que tenien una fuga de dipòsits que els podia enfonsar, però la sortida de la resta d’empreses costa més d’entendre.

Deu ser pels altres motius: els potencials boicots, les polítiques d’aglomeració, els temes fiscals.... Quan una empresa vol localitzar un grup d’executius, si la fiscalitat personal és molt més favorable en un determinat lloc, tendirà a anar-hi. I en aquest moment les distincions entre Madrid i Barcelona són importants.

¿Creu que hi va haver pressions perquè hi hagués aquestes sortides empresarials?

No ho sé pas.

Hi va haver un altre factor sorprenent: el 2012, durant el punt àlgid de la crisi de l’euro, els líders polítics i empresarials catalans i espanyols llançaven missatges d’optimisme. Però la tardor passada es va veure tot el contrari: líders polítics i empresarials posant més llenya al foc. Com s’ho explica?

Sobretot perquè un component important del Procés ha sigut molt emocional, per part de les dues bandes. Crec que s’explica més per això que per una resposta racional a una crisi, que seria la d’apaivagar i buscar la distensió.