Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “Pel·lícules, llibres, discos... Cultura, en general. Molta cultura, que avui en dia fa més falta que mai, sembla”. M’emplaça a entrevistar l'Enric Molina.
Xesc Cabot: “La indústria acaba devorant l’essència de l’art i la cultura”
Aviat s’estrenarà 'Sense sostre', el seu primer llargmetratge de ficció
Ha treballat en publicitat, en cinema i en teatre fent tots els papers de l’auca. Creu que malgrat que “el funcionament del mercat productiu ens obliga a encasellar-nos, diversificar en les feines que fem és enriquidor; cada una d’aquestes feines forma part d’un mateix procés d’aprenentatge i de creixement en l’art i la cultura”. Va estudiar comunicació audiovisual, però després d’haver treballat rere les càmeres i amb la voluntat d’entendre la feina dels actors en primera persona, va atrevir-se també amb la interpretació. L’hem pogut veure a la sèrie Pop ràpid i a l’obra de teatre El rei borni, totes dues del director i dramaturg Marc Crehuet.
Amb Pep Garrido van crear la productora Atiende Films. Entre les feines que han fet plegats destaca el documental Bustamante Perkins -sobre el músic Juli Bustamante-, amb el qual van guanyar el premi del públic al Festival In-Edit Beefeater del 2013 i també van participar a la secció oficial al Dock of the Bay de Sant Sebastià del 2014. Aviat s’estrenarà Sense sostre, el seu primer llargmetratge de ficció, coproduït amb Alhena Production, amb la col·laboració de TV3, i finançat també per una campanya de micromecenatge. La pel·lícula, que parla sobre el dia a dia d’una persona que viu al carrer, està protagonitzada per Enric Molina, un home que durant anys ha dormit al ras, i que últimament ha fet els seus primers passos com a actor -el vam poder veure a l’obra Sis personatges: homenatge a Tomás Giner, al Teatre Lliure- i ara, de la mà del Xesc i el Pep, fa el pas al cinema. “Ens vam documentar durant més de dos anys a través de la Fundació Arrels. Allà vam conèixer l’Enric i el Jesús i la majoria de les persones que apareixen al film”. “El primer impuls quan vam començar el projecte va ser el llibre Miguel. 15 años en la calle, de Miquel Fuster. Després, ens vam basar en experiències reals d’homes i dones que han viscut al carrer”. El Xesc reconeix que el rodatge ha sigut “un autèntic aprenentatge”. “Ens hem trobat amb persones entregades a la veritat que han mostrat una confiança absoluta cap a nosaltres i cap a la història que estàvem explicant”, assegura. Malgrat que la pel·lícula és molt realista, reconeix que “hi ha una dimensió de la por, del terror que viuen els sensesostre que costa d’explicar”. Per evitar la morbositat en què es pot caure amb aquests temes, van decidir que el protagonista tingués un gos anomenat Tuc: “Això ens ajuda a retratar tots aquells sensesostre que conviuen amb mascotes i per això no poden accedir a albergs i institucions públiques, i alhora dota la pel·lícula d’una dimensió onírica, totèmica”. Reconeix que haver aconseguit acabar el rodatge i poder pagar a tot l’equip ha sigut una proesa, “perquè, lamentablement, costa que la indústria cregui en projectes aparentment poc comercials”. I és que “quan es mercantilitzen art i cultura, la indústria acaba devorant-ne l’essència”.
Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.