El món ens mira:
“Aquesta dona serà l’alcaldessa de Barcelona”
“L’activista espanyola antiausteritat Ada Colau escollida alcaldessa de Barcelona”
“Una croada antipobresa de Barcelona lidera la cursa per ser la pròxima alcaldessa de la ciutat”
“Ada Colau: la dura activista de la pobresa votada a Barcelona com la primera dona alcaldessa”
A vegades no hi ha res més útil que agafar la distància que tenen els mitjans internacionals per entendre l’abast d’una notícia. I la imatge de Colau, que passarà de ser detinguda per la policia a ser saludada i protegida per la Guàrdia Urbana, parla de la profunditat del canvi.
El canvi ja era al carrer i a les cases, però ara ha arribat als ajuntaments a través de la CUP, per exemple, però també a través del vot de càstig. A Espanya, PP i PSOE estan en mínims històrics a les municipals, i el PP sol ha perdut dos milions i mig de vots en relació amb les municipals de fa quatre anys. Plegaran d’aquí a uns mesos Fabra a València i Bauzà a Mallorca, i el president de Castella-Lleó li ha demanat a Rajoy que es miri al mirall. No servirà de gran cosa. Avui mateix, al Congrés, l’home que parla de comunicar millor i de ser més pròxim ha llegit a tota velocitat unes fugaces disculpes als usuaris de Rodalies de l’altre dia, i, com no podia ser d’una altra manera, el primer que ha dit és que aquell dia el metro de Barcelona també es va espatllar. Mentrestant, procedent de València, corre aquest muntatge de l’abans i el després de Rita Barberà, de l’abans i el després de la ciutat de les arts, de la missa del Papa, de la Fórmula 1, de la Copa Amèrica, quan era igual que als instituts no hi hagués diners per engegar la calefacció. A València tot ha estat possible. Mirin aquest home: és Marcos Benavent, ex alt càrrec del PP valencià, l’home que va gravar Ruz comptant diners: “Onze mil, dotze mil, dos milions de peles”. Ahir va declarar als jutjats, va demanar perdó i va dir que s’havia convertit –cito textualment– en un ionqui dels diners en l’època en què “todo el mundo hacía movidas, todo el mundo hacía historias” i que “yo me he llevado de todo”. Ara, mentre es prepara per entrar a la presó, és feliç fent tallers de ioga i tantra i adverteix que provocarà molt de mal amb les seves declaracions.
O aprofitem aquesta ocasió per regenerar la política, la democràcia mateixa, la nostra relació amb els béns que són de tots, o no tindrem gaire defensa.
Mentrestant, a Catalunya, avui l’ARA publica un document que ha aconseguit: la firma de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i de l’expresident Joan Rigol en un manifest on reclamen que els militants d’Unió contestin clarament una pregunta a la consulta que ha de fer el partit: Voleu que UDC es comprometi per una Catalunya independent en el marc de la Unió Europea?”. Em pregunto quina pregunta que no fos semblant a aquesta hauria de fer un partit per consultar la seva gent sobre la posició del partit en una qüestió tan sensible.
De fons, milers de catalans afectats per la crisi i conscients que de l’estat espanyol no poden esperar més que un tracte provincial i disculpes llegides sense ganes, esperen que la política expressada en el seu vot també els pugui ser útil.