Una zona d’exclusió aèria a Síria

Fa poc el New York Times publicava en portada una fotografia d’una barcassa plena de refugiats sirians navegant a la deriva, enmig del Mediterrani, amb una enorme posta de sol de fons. La fotografia no podia ser més adequada: sembla que el sol s’estigui ponent sobre Síria mateix.

En paraules de David Miliband, exsecretari d’Exteriors del govern britànic i actual president del Comitè Internacional de Rescat (IRC, en les sigles en anglès), el desastre de Síria ha assolit “dimensions gairebé bíbliques”. L’Observatori Sirià dels Drets Humans calcula que, en els últims quatre anys, prop de 250.000 persones han mort en la guerra, de les quals 100.000 eren civils i molts van ser assassinats pel seu propi govern. Les Nacions Unides estimen que més de la meitat dels 22 milions de ciutadans sirians han abandonat casa seva, una situació que el món no havia presenciat des del final de la Segona Guerra Mundial. L’onada creixent de malalties, fam, misèria i analfabetisme (més de la meitat dels nens refugiats no van a l’escola) afectarà una generació sencera per a tota la vida.

Per sort, sembla que els responsables de la política exterior dels Estats Units finalment estan disposats a intervenir per protegir el poble sirià. Generals, diplomàtics, membres dels cossos de seguretat nacional i experts en desenvolupament estan molt a prop d’arribar a un acord per establir una “zona segura d’exclusió aèria” al llarg d’una de les fronteres de Síria.

Fa quatre anys el govern de Turquia ja va proposar una mesura similar per crear una suposada “zona de protecció”, però les autoritats turques mai van mostrar prou predisposició per convertir les paraules en fets (i tampoc van rebre cap suport de la comunitat internacional). En realitat, fins fa molt poc, tant els EUA com la majoria de països de l’OTAN estaven totalment en contra d’aquesta idea.

Hi ha quatre factors que han promogut un canvi d’opinió en aquest aspecte. En primer lloc, la crisi migratòria al sud d’Europa, una amenaça més difusa però no menys perillosa que la invasió russa d’Ucraïna. Segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions, entre els mesos de gener i juliol prop de 150.000 immigrants havien arribat per mar a Europa, el doble que durant el mateix període de l’any passat.

Però les històries de vaixells d’immigrants que s’enfonsen i de nens que s’ofeguen que omplen els titulars dels diaris només són el principi. Es calcula que cada mes uns 30.000 immigrants creuen la frontera sèrbia per entrar a Hongria, cosa que ha empès el govern conservador a construir una tanca de 180 quilòmetres per provar d’aturar-los. Només durant el mes de juliol 50.000 immigrants van intentar entrar a la Unió Europea a través de Grècia.

Síria no és l’únic país que alimenta la crisi dels refugiats, però sí que és el que més hi contribueix. Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), el 34% de les 137.000 persones que van arribar a la Unió Europea entre l’1 de gener i el 29 de juny eren sirianes, mentre que el segon país d’origen, l’Afganistan, representava un 12% d’aquests immigrants. Els següents països a la llista són Eritrea (12%), Somàlia (5%) i l’Iraq (3%). Així doncs, el nombre de refugiats sirians triplica la xifra de la segona nacionalitat més nombrosa, una proporció que també es compleix entre els sol·licitants d’asil a Europa. Amb més de 10 milions de sirians desplaçats, aquesta tendència es mantindrà si no es fa alguna cosa per garantir que puguin viure segurs al seu propi país.

El segon factor que influeix en el canvi d’actitud és que el govern nord-americà per fi ha entès que per guanyar (o potser només contenir) l’Estat Islàmic és necessari un nou govern a Damasc. De fet, el grup terrorista no és l’única força armada violenta i destructiva al país: el president sirià, Baixar al-Assad, també es un assassí de masses i un criminal de guerra, i els rebels estan decidits a derrocar-lo com sigui.

D’acord amb el Centre de Documentació de Violacions a Síria, la principal causa de mort de civils aquest any ha sigut l’ús indiscriminat d’armes aèries (barrils bomba i clor gasós llançats des dels helicòpters de l’exèrcit sirià). Per a la majoria de grups rebels, la veritable amenaça és el president Al-Assad, i abans de combatre l’Estat Islàmic la seva prioritat és derrocar el seu règim.

En tercer lloc, l’acord nuclear amb l’Iran, que, malgrat les crítiques d’alguns sectors iranians i dels Estats Units, dóna esperances perquè Teheran tingui un paper rellevant a l’hora d’aconseguir una sortida política a Síria. La política iraniana de subministrar armes i combatents a Al-Assad és molt impopular entre la població, però, a més, els líders iranians saben que combatre l’Estat Islàmic a l’Iraq servirà de ben poc mentre el grup extremista continuï controlant part del territori sirià.

Finalment, els experts i analistes a llarg termini ja han entès que, quan tota una generació creix aïllada i ressentida en un camp de refugiats (com ja ha passat amb diverses generacions de palestins), es converteix en una font de potencials extremistes radicals: no tenen res a perdre, busquen venjança i justícia pel que van patir els seus pares, que van ser expulsats d’un país que, amb el pas del temps, es va idealitzant. En aquest sentit, l’actual crisi humanitària es converteix a llarg termini en una crisi estratègica.

Vistos en conjunt, aquests factors són els que estan forçant els Estats Units i Europa a canviar d’estratègia. I Occident no és l’única regió que està canviant de parer: els països veïns per fi comencen a entendre que si Síria es trenca podria quedar dividida entre un estat kurd que desestabilitzaria Turquia i un territori sota control de l’Estat Islàmic que desestabilitzaria l’Iraq, Jordània i l’Aràbia Saudita.

Si s’establís una zona d’exclusió aèria (que es podria defensar amb sistemes de míssils establerts en bases marítimes), els Estats Units i els seus socis deixarien clar a Al-Assad que se’ls ha acabat la paciència i que estan preparats per defensar la població siriana dins el país. Això, i el fet que Al-Assad és conscient que el seu exèrcit està perdent força i que cada vegada queden menys soldats per reclutar, obligaria el president sirià a reconsiderar el seu futur i, probablement, acabaria accedint a negociar. Al cap i a la fi, en quatre anys, l’única vegada que Al-Assad s’ha mostrat disposat a negociar va ser quan va creure que els Estats Units intervindrien militarment a Síria com a resposta a l’ús d’armes químiques per part de l’exèrcit sirià.

Es trigarà dècades a reconstruir Síria, i les generacions futures quedaran marcades per sempre per les conseqüències polítiques i psicològiques del conflicte (com a Bòsnia, però a una escala molt més gran). Les armes i els diners que durant aquests quatre anys han anat fluint cap als que es consideren combatents d’una guerra santa han revifat les flames d’una revolució que pot acabar redibuixant el mapa del Pròxim Orient. Però no podem quedar-nos sense fer res i oblidar els milions de persones atrapades al mig d’aquest caos. Tant per motius morals com estratègics, ara és el moment d’establir una zona d’exclusió aèria.

Copyright Project Syndicate