Carrers molls, calaixos eixuts

Plou, plou i plou. I fa fred, digne de la tardor i no del mes d'agost. Veig menys gent que de costum, clar que ara feia alguns anys que no passava el mes d'agost a Andorra. Els botiguers es queixen, clar que ja se sap, "carrers molls, calaixos eixuts". Hi ha una nòria però no hi ha massa cua, ni es veu massa moviment al seu voltant.

El secret bancari es trenca, mentre Andorra es posa en el punt de mira dels nostres veïns. Un cap de Govern que la pífia quan obre la boca, clar que té poques coses a dir perquè el Govern fa poques coses. Aquest és l'ambient de l'estiu, si més no jo el visc de manera gris. Ai! Déu meu senyor! aquest és el panorama! M'agradaria que fos d'una altra manera, però a mi no m'inspira massa optimisme, la veritat.

I què hem de fer aleshores? Un país creix gràcies a la iniciativa emprenedora, a la salut del sistema financer i als seus atractius naturals. D'iniciativa emprenedora n'hi ha, però quan un percentatge molt alt dels seus nacionals és funcionari perdem una part important de persones disposades a prendre el risc d'emprendre. I aquells que haurien de fomentar el creixement, com per exemple el Govern, fomenten el contrari. M'explico: per molt que parlem d'obertura, si no aprimem l'administració i ajudem els emprenedors locals no anirem enlloc. Ajudar els emprenedors locals no vol dir només ajuda econòmica. Una economia s'ha d'obrir, lògicament, a l'exterior, si pretén ser realment lliure, però per ser atractiva cal que els emprenedors locals facin funcionar la maquinària, i això no és possible amb una administració que absorbeix una part important del talent i, d'altra banda, no acaba de posar les coses fàcils als emprenedors. Sí, és cert, no hi ha hagut massa contractacions de nou personal, però l'administració andorrana continua sent massa gruixuda per a la nostra dimensió de país, i el govern Martí no ha fet pràcticament res per canviar-ho.

L'altre element que dóna confiança a una economia és el sistema financer, i aquest estiu s'ha mostrat vulnerable amb escandaloses fugues del secret bancari! Una cosa és que en un futur hi hagi intercanvi d'informació sota els paràmetres d'un conveni i una altra és que la informació s'escapi per les esquerdes del sistema financer. Quina imatge donem?

Sort que continuem tenint atractius naturals com a país, perquè si no em costaria veure la supervivència de l'Estat a vint-i-cinc anys vista. Ja m'hi esforço, ja, però em costa veure que anem cap a un futur sòlid després del que he vist durant aquest mes d'agost.