Noms propis

La maratoniana sessió al Consell General del passat dijous on es van modificar fins a 5 lleis, es van prendre en consideració 2 proposicions de llei, es van aprovar 2 suplements de crèdit, es va ratificar 1 acord i es va designar 1 magistrat, ens va deixar alguns noms propis.

Adellach, Olga. La consellera general de DA, primera en l'ordre alfabètic a l'hora de passar llista, va absentar-se durant el debat i votació de la presa en consideració de la proposició sobre les unions civils i la modificació de la llei del matrimoni, és a dir, aquella proposició que DA es va treure de la màniga amb un intent d'apedaçar la mala imatge que va donar rebutjant els matrimonis homosexuals. L'absència d'Adellach en aquest punt és la mostra més clara de la tirania que representa la disciplina de partit i, per tant, la parlamentària. La consellera d'Ordino, que òbviament s'absentava no per un retard horari sinó perquè estava en contra de la proposició del seu partit, no va poder expressar la seva opinió, ni va poder votar-hi en contra. Jo, que estic a les antípodes del que pensa Olga Adellach en aquest tema, reivindico el seu dret a la discrepància i a manifestar-se. I no només reivindico el lliure exercici de l'opinió en seu parlamentària, sinó a votar diferent, si és el cas, que el que marca el seu grup parlamentari. Perquè, en aquest tema a més, estic segur que Olga Adellach representa una quantitat important de vots de DA contraris al fet que les persones del mateix sexe puguin equiparar els seus drets -ja sigui dient-li matrimoni o no- als d'una parella heterosexual.

Baró, Ladislau. Mai he amagat que sempre he considerat en Ladis Baró com un dels millors parlamentaris que tenim, conjuntament amb Jaume Bartumeu. Però considero que aquest dijous, en el debat que va tenir amb Mariona Gonzàlez sobre els matrimonis gais, no va estar a l'alçada del que ens té acostumats. Potser perquè el debat ja l'havia fet setmanes enrere, potser perquè el tema ja el cansa, però entre els canvis de nom -que si got o vas-, els indicis que poden haver-hi d'inconstitucionalitat en el tipus d'adopció proposada per DA i la qualificació d'"autistes" als consellers de l'oposició, no va estar especialment encertat.

Espot, Xavier - Bartumeu, Jaume. Molt bon debat el que van protagonitzar el ministre de Justícia i Interior amb el president del grup mixt. Argumentacions esgrimides per un i altre que segur no van decebre ningú. Estem acostumats a escoltar Bartumeu i la seva habilitat a l'hora d'estructurar el discurs parlamentari i la facilitat en la rèplica i contrarèplica, però no crec que digui cap bajanada si asseguro que Espot va sorprendre, en positiu, a molts dels qui habitualment seguim les sessions parlamentàries. Fins ara les seves intervencions s'havien limitat bastant en la grisor de lectures de criteris de proposicions de llei o en respostes a preguntes orals que es redueixen a la lectura del que porta escrit.

Esteve, Albert. La paradoxa personificada de com un Govern emet un criteri favorable a la reducció dels metres de 100 a 20 dels entorns de protecció del patrimoni, mentre el seu ministre reconeix en seu parlamentària que era partidari de rebaixar-la només fins a 50 metres. I de paradoxes d'aquest tipus ja en portem unes quantes aquesta legislatura.

Martí, Toni. Ens té acostumats a intentar donar cops d'efecte, però que en realitat només acaben sent una disfressa. Quan aproven lleis que podrien posar en entredit la seva imatge en alguna determinada matèria, es fa aprovar altres mesures col·laterals perquè "no sigui dit". El darrer exemple: l'anunci, durant el debat de la reducció dels entorns de protecció, de la dotació de 7 milions d'euros en el proper pressupost per al Rosaleda, sense oblidar que el dia abans el Govern havia aprovat licitar la segona fase de rehabilitació de Casa Rossell. Qui diu que ell o el seu Govern estan contra el patrimoni cultural? Per cert, comença a ser preocupant el problema del cap de Govern amb la vocalització.

Gonzàlez, Mariona. La consellera socialdemòcrata va teixir dos discursos excel·lents, tant el del matrimoni gai com el de la reforma de la CASS, aquest darrer amb alguns trams d'extrema duresa. Excel·lents per al seu públic, certament, amb el discurs propi per fer aixecar els seus seguidors dels seients. Però això no li treu cap mèrit, al contrari, és segurament l'únic discurs que podia fer en un tema àmpliament debatut fora de l'hemicicle, als mitjans, en comissió i davant d'una majoria política esclafadora representant d'un altre model sociosanitari. És el discurs de la passió i el dels sentiments, el que sacseja la gent i la fa reaccionar davant de mesures que consideren injustes.

Montané, Xavier. L'argument que he fet servir per Adellach, també serveix per a Montané en la seva absència en la votació de la modificació de la llei de patrimoni cultural. Però si el poso diferenciat és pel seu debat amb Mariona Gonzàlez al voltant de la CASS i l'ús de certs tòpics imprecisos. Montané, de qui crec que és un dels consellers taronges més eloqüents conjuntament amb Sílvia Calvó, va reaccionar a l'acusació de la consellera socialdemòcrata sobre pràctiques neoliberals i de retallades a la llei de la CASS acusant-la d'usar un discurs forà propi de l'esquerra europea. La qüestió és que quan a un el titllen de neoliberal sap ben bé de què l'estan qualificant, però quan et diuen que utilitzes un discurs d'esquerra europea... a quina esquerra es refereixen? A la malentesa socialdemocràcia del primer ministre Valls a França? O, en contraposició a ell, es referia a l'esquerra que representa el discurs del ministre Montebourg? Al laborisme britànic? Als Verds? Al discurs i les polítiques antisistema de les CUP a Catalunya o del Podemos a la resta d'Espanya? És el que té l'esquerra, que sempre és més plural que la dreta.

Síndic general. El darrer nom propi, el de Vicenç Mateu. Faria bé d'aixecar més el cap i observar els comportaments dels molt il·lustres: segur que més d'una vegada cridaria a l'ordre. L'actitud de la primera fila dels seients atorgats als membres del Govern durant el debat sobre la modificació de la llei de la CASS la podríem considerar com una falta de respecte.

Només són alguns dels noms propis, segur que n'hi ha més.