La sínia

Ja m'estranyava que ens la denominessin com el diccionari normatiu mana. Però la santa mercadotècnia mana, i si la gent l'ha d'acabar coneixent com la Nòria d'Escaldes, qui és l'autoritat lingüística per imposar el seu criteri, antiquat i atrofiat? Nòria i 'arreando'. A qui no li agradi el nom, mira, que s'hi posi fulles.

Tant hi serà: els seus catúfols transparents i climatitzats ja van donant tombs i més tombs. D'eficaç giny hidràulic dedicat a transvasar aigua a cotes diferents ha passat a ser passatemps per a turistes desvagats, autòctons amb ganes de veure vistes i passavolants. Ni la sínia és el London Eye ni Caldea el parlament de Westminster, però fa prou patxoca i té la virtut de transformar la línia del cel. Davant de la sensació vertiginosa de les muntanyes russes, on sort en tenim de les lleis de la física per no sortir projectats al buit, les sínies són la imatge de l'emoció controlada i sense risc, apta per a esperits acomodats i moderadament sensibles.

Les lineals muntanyes russes són la metàfora perfecta de la vida humana –un recorregut massa breu, amb pujades lentes, baixades sobtades, alguns moments de pànic, d'altres d'excitació i un final que sembla un alleujament. Les sínies cícliques, en canvi, són més gregues o orientals en concepte: el temps és circular, la roda és la metàfora de la fortuna que puja i baixa, on no hi ha sorpreses ni grans emocions, ans la mansa contemplació de l'existència.