Suplement d'estiu

Alzamora. La premsa escrita acostuma a editar durant els mesos de juliol i agost uns suplements d'estiu que van encartats a l'interior del rotatiu. Són, per norma general, una mena de contenidor on hi cap de tot, un lloc on es poden combinar les informacions més fresques -enteses com a fresques aquelles que no van més enllà de la pura anècdota o del que s'anomena paper couché- amb passatemps i entrevistes amb personatges fora del seu hàbitat natural. Però també hi podem trobar, per a grata sorpresa d'alguns, alguna secció dedicada a la cultura i a relats d'estiu, a contes fets expressament per a divertimento intel·lectual del lector mentre està a la platja, a la piscina o prenent el sol en una terrassa. És el cas d'Els Pocapena d'en Sebastià Alzamora, una novel·la per entregues al suplement de l'ARA, que recomença cada dia i que a més interactua amb una playlist pensada per a cada capítol.

Utopia. No és pròpiament estiuenca, però ha coincidit en el temps que la segona temporada de la sèrie televisiva Utopia de la britànica Channel 4 s'emeti al llarg del juliol i agost. Es tracta d'una gran sèrie que a pocs dels que han començat a veure-la ha deixat indiferent, ja sigui per elogiar-la o criticar-la. Són 50 minuts per capítol, 50 minuts enganxat davant la petita pantalla sense perdre detall del seu complex relat i la rapidesa amb la qual succeeixen les coses en una estètica excèntrica i diferent a la que ens tenen acostumades altres sèries com poden ser la majoria de tall americà. La segona temporada supera la primera, però no es pot entendre la segona sense la primera. Al marge de l'argument d'Utopia, que m'estalviaré de desvetllar per a gaudi de qui encara no s'hi hagi enganxat, la sèrie aporta un entramat de conspiracions, complots i confabulacions en què ningú pot refiar-se de ningú, en el que és un malson per als seus personatges. No negaré que m'entra una esgarrifança quan acabo de veure un capítol de la sèrie i després llegeixo les notícies al voltant del virus de l'Ebola.

Pujol. Teories conspiradores o no, el cert és que s'adiu perfectament en la visió andorrana que es pugui tenir de l'afer Pujol: la suposada actuació d'un exempleat o no, o la presumpta actitud d'una entitat bancària o no, o suposadament una maleta plena de diners per delatar o no, o potser una mica de tot –ei! presumptament–... Mai sabrem del cert quin interès hi ha al darrera de qualsevol circumstància o actuació de determinats poders. I probablement la majoria de les teories conspiradores –com la d'Utopia– són ficció o viuen en la ment de gent malalta, però no em negareu que hem après a sobreviure enmig de l'engany i la mentida d'aquells que l'han convertida en el seu modus vivendi.

Esforç i plaer. Però al final del camí, a la majoria dels mortals ens queda sempre la gratificació de l'esforç i el plaer que assolim. I pocs plaers hi ha comparables a quan arribes al cim d'una muntanya. Després d'hores d'esforç continuat, quan el teu cos sembla que ja no respongui i en el darrer tram treus forces de no saps on... finalment arribes al capdamunt exhaust i esgotat, però feliç, molt feliç, amb una sensació de plaer inabastable, amb la respiració accelerada i la pell de gallina. Tens el món als teus peus i et creix per dins una sensació d'eufòria que et renova les forces que has anat perdent mentre feies l'ascens. És la renovació que t'ajuda a recomençar per aportar el teu gra de sorra a un món nou.