Taxi: un teatre de quinze minuts

Els trajectes en taxi solen ser curts però donen per a molt, de fet es podria escriure tota una tesi sobre les converses entre els taxistes i els seus clients, o sobre les ràdios que escolten. Sobre aquest darrer punt em vaig dedicar a fer un comptatge del que escolten els taxistes a Barcelona i la meva estadística va trencar tots els judicis previs: és fals que tots escoltin la COPE o Ràdio Teletaxi, hi ha de tot, de fet només vaig pujar a un taxi que escoltés la COPE en la meva petita mostra de vint taxis. Però el que realment em fascina dels taxis és la intimitat que converteix l'espai del vehicle en un món especial al marge del món on els únics personatges són el propi taxista i un mateix. Durant el breu trajecte, que no sol sobrepassar els quinze minuts, podem interpretar el paper que vulguem, podem ser qui vulguem davant d'algú que, amb un alt grau de probabilitats, no veurem mai més. Aquesta possibilitat de ser actor durant un quart d'hora, de sortir de la pròpia persona per ser algú altre durant uns minuts, em fascina. L'espai d'un taxi et permet convertir-te en actor durant un breu espai de temps amb un sol espectador que viu amb credibilitat allò que s'interpreta.

Amb els taxistes de Barcelona com a espectadors, m'he permès ser moltes coses: a vegades sóc un directiu de multinacional molt enfeinat i que no para de viatjar. Altres sóc advocat, director d'una galeria d'art, jardiner, un divorciat emprenyat a qui la ex no para de putejar, un metge generalista de fora de Barcelona que ha vingut per un congrés, un polític de dretes, un polític d'esquerres, un regidor d'un poble tocat per la corrupció... Però el paper que més funciona, el que més agrada als meus espectadors individuals, als taxistes, sempre és el mateix. És un èxit constant, és una funció que podria repetir mil vegades i sempre amb èxit. Quan interpreto al representant de jugadors de futbol s'emocionen, pregunten, opinen, opinen tant que posen en perill al meu personatge ja que la meva cultura futbolística és limitada. Aleshores em dedico a escoltar consells, generalment tots coneixen un xicot del seu poble amb molt potencial que hauria de visitar, alguns fins i tot em donen el telèfon, s'ofereixen a muntar-me una visita a tal camp o a tal altre. És quan interpreto el paper menys vinculat a la vida real, al dia a dia de qualsevol humà, quan tinc més èxit!