Patis d’escola

Nou bany de realitat amb què, un vegada més, la Plataforma per la llengua remulla amb aigua freda la nostra societat per veure si es desperta i passa a l’acció. Diuen que són de pati d’escola les coses fútils, però en aquest cas, l’ONG del català fa servir aquest espai, i no pas metafòricament, per encendre els llums d’alarma. No s’hi posen per poc! En el seu darrer treball es revela que només el 14,6% de les converses dels estudiants de secundària de zones urbanes de Catalunya a l’hora de l’esbarjo són en català. I la xifra a la primària no és per destapar el cava. Es queda al 35%. Si la llei diu que els professors han de parlar sempre en català als alumnes, veiem que globalment el 20% de les converses entre alumne i professor al pati són en castellà. L’estudi també destria les dades per veure què passa als territoris en funció de si el català hi predomina més o menys. I a les zones on està pitjor, no és que s’hi parli poc català, al pati, sinó que directament, en el cas dels instituts, hi té una presència del 0%. I a primària, uau... del 7%!

L’Estudi sociolingüístic als patis d’escoles i instituts de zones urbanes de Catalunya s’ha fet analitzant cinquanta centres educatius públics i concertats dels 35 municipis més poblats de Catalunya, amb representació de les quatre demarcacions. Aquestes ciutats representen el 61% de la població catalana. La informació s’ha recollit sense que ni professors ni alumnes en fossin conscients per no alterar la realitat. La mostra, tal com argumenta bibliogràficament la Plataforma per la llengua, és l’habitual en estudis d’aquestes característiques.

Però bé, parlem de solucions, més que de problemes. O potser de deduccions que revelin el per què d’aquestes dades i ens donin llum sobre com revertir-les. Perquè alguna cosa s’ha de fer, davant d’aquestes xifres! La primera qüestió, de fet, ja l’hem apuntada. Veiem com no tot el professorat respecta l’obligatorietat de fer servir el català. Anem defensant la immersió lingüística però després resulta que no sempre es practica. Això és com una mena de tabú que poca gent sembla que s’atreveixi a denunciar en veu alta. I si es denunciés i es corregís, tindríem una veritable immersió lingüística. A més, com referma el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, “com a docents, si fora de l'aula renunciem al català, donem a entendre als alumnes que aquesta llengua només serveix per als estudis i no per a la resta". I val a dir que el problema no es produeix pas especialment a les zones amb una condició lingüística baixa (amb més pressió del castellà). Segons l’estudi, en aquests indrets els professors mantenen tant o més (però no sempre) el català que a les zones amb la condició lingüística alta. El problema sobretot el trobem a les zones amb condició lingüística mitjana.

L’entitat autora de l’estudi també es refereix a l’onada migratòria. Però lluny de queixar-se que els immigrants es giren d’esquena al català, el que constata és que els prejudicis lingüístics de la nostra societat porten la majoria de gent a dirigir-se als immigrants en castellà, de manera que aquests tendeixen a percebre que no cal aprendre català. I per això no s’integren lingüísticament de la mateixa manera que ho farien en altres països. Altre cop tornem al mantra de la importància que el català es percebi com una llengua necessària o imprescindible. Revertir aquesta situació és a l’abast de tots els catalanoparlants. Si no, només cal recordar la noia romanesa del documental ‘Llenguaferits’, de TV3, que explicava tota eixerida que ella parla perfectament català perquè la gent del seu voltant sempre li ha parlat en català.

També és important preguntar-se per què es parla més català als patis de primària que als de secundària. La resposta que hi dona la Plataforma per la llengua és que, a mesura que creixen, els joves assumeixen el prejudici de la submissió lingüística. Interioritzen la idea falsa que el castellà és com una llengua superior davant la qual no es pot seguir parlant en català; que és la llengua guai, la que mola, i que si li parles en català a un desconegut potser ets un maleducat o fins i tot s’enfada o t’engega. Altre cop, si els adults transmeten aquestes percepcions als joves, que simplement copien patrons, no avançarem. Una cosa més que és a les nostres mans canviar.

L’ONG del català tampoc es descuida una altra cosa rellevant: la manca de referents. De fet, tornant al ‘Llenguaferits’, un participant deia que és més perjudicial per la llengua el Netflix que Franco. En aquest sentit, Òscar Escuder explicava, tot presentant l’estudi, que en l’adolescència és quan els joves cerquen crear-se la identitat. I el problema és que són molt pocs els referents juvenils catalanoparlants en forma de sèries, ‘youtubers’ o influenciadors d’Instagram o Facebook. Aquesta situació sí que ja és més difícil de combatre. Però aquí és on genera conseqüències catastròfiques l’eliminació d’un projecte tan ambiciós com va ser el 3XL, de Televisió de Catalunya. Tenia molt bons continguts en català; sobretot sèries doblades com ‘Missfits’, ‘Dr. Who’, ‘Torchwood’, ‘Little Britain’... Reconec que jo hi vaig estar força enganxat, a la meva època, i aquell canal es troba a faltar. Potser més que cofinançar tantes pel·lícules en castellà, al meu parer potser TV3 hauria d’invertir en la recuperació del 3XL o treballar més en aquests referents juvenils. Un capítol d’una sèrie a la setmana, tal com ha anat fent els últims anys amb ‘Merlí’ o ‘Les de l’hoquei’, no cobreix aquest buit tan nociu.

En definitiva, si no és que ja ho és de ple, el català corre el risc de convertir-se en una assignatura de tràmit a l’escola. De fet, en la meva etapa de secundària, recordo haver sentit alguna vegada, per bé que aïllada, algun cas d’algun pare que li relliscava que el fill o filla suspengués l’assignatura de català o, fins i tot, que se n’alegrava. I amb això em ve al cap que, així com sovint hi ha una gran tendència a descarregar responsabilitats educatives (dic educatives, no d’ensenyament) de les famílies cap a les escoles, potser també convindria que les famílies prenguessin més consciència lingüística i la transmetessin als fills. De fet, tal com recull l’entitat en un del seus informes, les persones que usen el català de manera habitual, siguin d'origen catalanoparlant o no, pateixen la meitat d'atur que els qui només fan servir habitualment el castellà. Quins pares no desitjarien que els seus fills tinguessin la meitat de possibilitats de quedar-se a l’atur?!