Han passat, per fi, les comunals, i els entesos diuen que s'ha tancat un cicle electoral. És el moment, doncs, de fer les interpretacions i les analítiques. Un dels principals llocs comuns que es tracten, a cop calent i des de la reflexió més pausada, és el de la creixent abstenció. Com que és una dada visible, contundent i que no està subjecta a discussió, perquè és una dada de matemàtica pura —secció estadística—, on tothom s'hi veu amb cor d'aixecar el dit i dir-hi la seva.
D'entrada, hi ha una consigna no escrita: el lament amarg, la queixa més o menys sincera. És una postura unànim, universal, en què s'hi recreen els prohoms professionals a la que els hi plantes un micròfon: el percentatge abstencionista és pintat com una amenaça, una petita màcula en la radiografia de la democràcia, el senyal majúscul i alarmant del descrèdit de la política. Però em sembla que són llàgrimes de cocodril. L'abstencionista, ja sigui militant, acomodatici, oportunista o accidental, no altera els resultats electorals, és difícil de capturar-ne les intencions i el seu comportament és voluble i esquiu.
Cada votant que es queda a casa és una incògnita, un misteri. Si al debat hi afegim dues variables més —el vot necessari dels residents i els que, podent accedir a la nacionalitat, opten per no fer-ho— el cafarnaüm és monumental. Mentrestant, mira, la vella dita s’aplica més bé que mai: qui dia passa, any empeny.