L'accés

Des de dilluns està disponible tota la sèrie documental ‘The Last Dance’. Són deu capítols en què es narra la trajectòria de Micheal Jordan posant especial èmfasi en l'última temporada d'aquell equip de somni que van ser els Chicago Bulls, entrenats per Phil Jackson. La sèrie ha estat un dels productes televisius més consumits durant el confinament, malgrat que havia d'emetre's coincidint amb els playoff de l'NBA.

Deixarem que siguin els experts qui valorin el resultat final del documental emès a ESPN i Netflix. De fet, és d'obligada recomanació l'entrevista publicada aquest dijous que Robert Álvarez, periodista d'esports a El País, fa al director de ‘The Last Dance’. És obvi que després de fer públic el resultat d'anys de feina vindran els retrets dels protagonistes, les declaracions preguntant-se per què no ha aparegut X protagonista o les anàlisis en què se sentencia que Jordan era un líder tant carismàtic com malparit.

El millor d'aquest tipus de documentals —‘All or Nothing’, ‘Match Day’, ‘Sunderland Til I die’, ‘Last Chance U’ o ‘El Día Menos Pensado’— és que aproxima un món desconegut per a l'espectador i alhora aficionat a algun d'aquests esports. Ens permet endinsar-nos en la vida que hi ha més enllà del partit. Podem entrar al vestidor, estar —més o menys— presents en les discussions i en els moments claus de la temporada. Assumim que no ens ho ensenyen tot, però la novetat és tal, que ho acceptem.

L'esport professional i sobretot comercial és, des de fa anys, un negoci tan pur que gairebé ha arraconat l'esport idíl·lic a un mer complement perquè funcioni el ‘show business’. Per això aquestes sèries documentals causen tant furor i tenen tant èxit: el següent pas del negoci és oferir-nos més caramelets perquè seguim enganxats cada cap de setmana a les retransmissions esportives. Benvingut sigui, doncs. Poder comprovar com és un vestidor professional —no massa diferent d'un amateur— i la vida dels que són ídols per a molts, és un plaer. I gaudir consumint aquest producte no invalida lluitar contra l'esport brutalment capitalista en què s'ha convertit.

Les sèries documentals anteriorment esmentades, i moltes d'altres, no serien possible sense l'accés —gairebé— il·limitat a aquests equips durant tota una temporada. Certament la majoria de clubs o equips reben una bona retribució econòmica, però al cap i a la fi som nosaltres els que els hem convertit en estrelles de rock. Malgrat aquesta realitat monetària, no és trivial que algú es deixi filmar les vergonyes, i molt menys emetre-les. Tant de bo el món de l'esport entengui que el camí escollit de negoci implica obrir les portes en lloc de tancar-les com si estiguéssim en un búnquer de la guerra freda. Que explicar com es gestionen els clubs i mostrar el dia a dia aproximarà una elit cada cop més distant d’uns aficionats que són els únics garants de la seva posició.