L’agredolç comiat d’estiu

La sensació és la de l'últim dia de classe. La del comiat fins al setembre —si el món ho vol— tenint per davant un estiu en què no veurem els companys de pupitre. Enguany, però, sembla que no podrem dir allò de "que ho passi bé de vacances!". La incertesa d'allò que pot arribar a passar és tal, que davant del record dels últims mesos, ens acontentarem en sobreviure fins al nou inici de curs. Mai ens haguéssim pensat que ens podria arribar a fer tanta il·lusió tornar a col·legi.

Ahir va ser un dia estrany. El FC Barcelona es donava per vençut escoltant les paraules d'un capità que tindrà més merescut un epitafi centrat en la paciència de veure un club ensorrar-se que no en destacar que ha estat el millor de la història. Alhora, i mentre els governs d'Andorra, Catalunya i Espanya sospesaven quines mesures aplicar d'urgència per no haver de retornar a la fase menys 3, es confirmava una altra pèssima notícia.

La Mònica Terribas, periodista que havia dirigit el magazín matinal de Catalunya Ràdio durant set anys, anunciava, de sobte i per sorpresa de tothom, que deixava el Matí de Catalunya Ràdio perquè "l'engranatge grinyola". Ho feia en un davantal pronunciat pocs minuts abans de rebre en Jordi Cuixart, en règim de tercer grau —com al resta de presos polítics— per primer cop després de més de 1.000 dies en presó.

Que Terribas s'acomiadi així, l'últim dia de curs i gairebé sense temps a poder dir adéu a tots els companys d'aula, és trist. Les notícies que no es poden pair amb el temps suficient sempre deixen aquell regust de boca de què s'hagués pogut fer més. Que s'acomiadi perquè, entre línies, critiqui la forma de fer d'un mitjà públic, és encara més trist. Desastrós perquè no augura cap futur esperançador. Preocupant des de l’òptica de la llibertat.

Ella sempre ha dit que l'entrevista és el gènere periodístic que més li agrada, i poder acabar el seu periple al capdavant d'un dels programes referència de Catalunya entrevistant a Jordi Cuixart, a més de ser un regal, pot arribar a ser profètic de cara a l'estiu que se'ns presenta. Perquè si la resiliència al món pot tenir mil cares, a les nostres contrades duu la seva.

El president d'Òmnium Cultural ha fet de la lluita compartida la seva bandera pacifista, que també desobedient. Ha basat les seves accions a lluitar per construir, i sobretot fer que aquestes lluites siguin compartides. Perquè és així com s'avança. La Mònica Terribas ho sap i ho comparteix. S’ha fet seu aquest discurs i l'ha volgut fer extens a tothom.

Volent, o sense voler, el cas és que és un missatge que hem d'assumir tots. Segurament és l'últim dia de curs més trist dels que hem viscut mai. L'estiu d'enguany no fa especialment il·lusió, i un estiu sense il·lusió és com un hivern sense neu. Res. Només ens queda serrar les dents, compartir la responsabilitat d'anar cap a millor i esperar que no ens prenguem els uns als altres l'estiu.