Allez les Bleus!

La Nàdia ens va passar l'enllaç per poder veure el partit en directe. Era un enllaç d'aquests d'una xarxa social que oferia el matx en streaming des de Turquia. Jugaven les seleccions francesa i turca i, malgrat que l'streaming no era de massa bona qualitat, vam poder seguir el partit on l'atractiu era, sincerament, veure córrer amunt i avall la Nàdia amb el dorsal número 2 a l'esquena de la samarreta de les Bleus. El partit no va tenir massa història ni èpica, més aviat va ser monocolor, o tricolor millor dit, on van regnar la Nàdia i les seves companyes amb un marcador final de 54 a 4. A casa ens vam alegrar, i no amagaré que en el decurs de la transmissió quan la Nàdia agafava la pilota ovalada i corria pel camp sortejant els embats de les contrincants començàvem a cridar el seu nom des del sofà animant-la, com si ella ens pogués sentir des del camp. Ja ho té l'esport aquestes coses, en fi...

Però al marge de com va transcórrer el partit, el que impactava de les imatges que rebíem per streaming era veure les graderies del camp buides. Vull suposar que com que no hi havien imatges de contraplà i només es veien en una direcció, els crits de suport que sentíem deurien provenir de les graderies contràries a les imatges que vèiem. Però tot i així, la sensació era de poc públic, pel que teòricament s'ha de suposar que és un partit de seleccions i que hauria d'haver tingut més alè dels aficionats. No sé si és que a Turquia el rugbi no té massa seguidors o és que, malauradament, es tracta del mal comú a la majoria d'esdeveniments esportius que se li dona més valor als que estan protagonitzats per homes que no pas als equips de dones. I no serà perquè no tinguem exemples de grans esportistes femenines, però al final sempre es visibilitza més l'esport masculí, i sobretot si aquest és d'equip.

L'esport femení és potent, però al mateix temps és invisible per a gran part de la societat que encara viu sota els estereotips de gènere pel que fa a les pràctiques esportives. Per això és important la seva presència mediàtica, que se'n parli, que es creïn referents i ídols com passa en l'esport masculí, que el món del diner també hi aposti patrocinant equips i que així aconsegueixi augmentar la seva difusió, coneixement i pràctica. En definitiva, es tracta de canviar la mirada perquè al final el que està en joc és una societat més sana i cohesionada, amb igualtat d'oportunitats entre gèneres.