La carn jove (molt jove i si té aparença de més jove, encara millor), exòtica (sobretot oriental, es veu que el segell oriental atreu més) i renovada sovint ja no es podrà vendre a través de la publicitat als mitjans de comunicació d’Andorra. Aviat ho prohibirà una llei que inclou sancions molt elevades (30.000 euros) per a qui ho faci.
Prohibir els anuncis de prostitució està bé, estaria bé que la mesura s’universalitzés; està molt bé, perquè sembla impossible poder traficar amb carn humana en ple segle XXI. Sembla impossible tenir-ho culturalment assimilat. Cada transacció que no prosperi per un anunci no aparegut, és una bona notícia. La nostra bona voluntat i bona intenció ens pot fer creure que alliberem una persona durant una estona. Una hora? Mitja hora? Però segurament no aconseguirà res d’això.
Però en temps d’internet, de xarxes socials, de velocitat supersònica, de canals ocults, seguiran existint molts anuncis de prostitució que estendran com la pólvora l’exhibició de la carn jove i exòtica. En un altre format, en un servidor llunyà potser, inaccessible a prohibicions pensades per a l’època del paper.
Eliminar els anuncis és una bona mesura, però no és eliminar la realitat, no és esborrar del mapa la gent disposada a pagar per carn humana. Cada cop que passem per davant del polígon de Montferrer, prop de Noves de Segre, prop de Salou o de Roses, davant d’aquells edificis tètrics tot i els llums de neó horteres i desfasats, què farem? Ens taparem els ulls? Com ho fem ara, de fet.
Qui viu allà dins? D’on ve? Com ha arribat aquí? Com l’obliguen a prostituir-se cada dia? Quants diners rep dels que paga el client? Té alguna estona lliure per sortir? La trobem al súper? Al bar? O no pot sortir? Què menja? Amb qui parla?
Com viuen les dones joves i exòtiques que tenim a prop i que algú pot comprar per telèfon com qui compra una pizza?