Arriscar-se a sortir de l’espai propi

Encara no he vist mai cap programa, ni he escoltat cap polític que digui que es presenta perquè no vol treballar pel poble, o que no vol una parròquia millor, o que no vol dedicar quatre anys de la seva vida a la gestió de la cosa pública. Seria un absurd si això passés. En canvi, si eliminem l'adverbi de negació ens sortirà tot de frases que aquests dies, i fins el 15 de desembre, ens cansarem de llegir i escoltar. Potser que se les estalviïn, fins i tot en els eslògans, i passin a dir directament quines són les propostes que plantegen i quins són els projectes que posaran en marxa si guanyen. La resta seran frases per al cartells, frases per omplir buits allà on no se sap com omplir. Com aquelles altres afirmacions que s'erigeixen com candidatures equilibrades amb la combinació de persones amb experiència i d'altres amb menys anys de política a l'esquena.

Fer política és arriscar-se a sortir de l’espai propi i anar a buscar els altres. La frase és de Josep Ramoneda en un recent article a l'ara.cat. Per mi aquest és possiblement un dels punts claus. O dit d'una altra manera, el polític té el deure de sortir de la seva zona de confort per construir amb aquells altres que, tot i no defensar el mateix projecte polític, hi poden arribar a tenir punts en comú que complementen la idea inicial. En definitiva, enriquir-se mútuament per avançar plegats en benefici de la ciutadania.

És evident que tota campanya comporta un cert punt de tensió i, en alguns moments, fins i tot de crispació. Però l'endemà de les eleccions, hagi guanyat qui hagi guanyat, els representants elegits han de tirar endavant polítiques pel futur i el benestar del conjunt de la ciutadania i la col·laboració entre tots ells serà imprescindible. Ningú es pot negar a fer coses en benefici del poble.