Bruixes i bruixots

1 de gener del 2007. Aproximadament les nou del matí. Aeroport del Prat. Mesos abans havia escollit, d’entre les possibilitats no gaire exòtiques que se m’oferien, fer l’Erasmus a la ciutat que pogués ser més llunyana i diferent al lloc on vivia: Bergen, Noruega.

No és l’altra punta de món ni les nostres antípodes culturals, però és evident que de diferències n’hi ha força, entre el país nòrdic i les nostres contrades. Noruega es coneix per ser el lloc on es lliura el Nobel de la pau, és un indret amb molta seguretat ciutadana, molta concòrdia, amb una mentalitat molt avançada i un país on hi ha molta igualtat, entre la població. Durant l’estada, vaig tenir l’ocasió d’estudiar el nivell més bàsic de noruec i això em va portar a descobrir dues coses que aquí costarien de pair, sobre l’idioma. Una, que té dos estàndards o models de llengua diferents, amb les corresponents normes i formes d’escriure. L’altra, que en algunes zones del país, com era el cas de Bergen, no existia el gènere femení en les paraules; només feien servir les formes masculina i neutra, amb els plurals respectius.

Si arreu del país el sol era femení (sola), a Bergen era masculí (solen). Mentre a Oslo els carrers eren femenins (gata), allà eren masculins (gaten). No recordo, i tampoc em consta, que hi hagués cap protesta de cap àmbit polític per aquest fet. Al contrari, el dialecte de Bergen em fa la sensació que desperta certa simpatia al país; es veu com un tret singular. De fet, a Bergen se senten tan autèntics que es diu que els noruecs de qualsevol lloc del país, allà on van, diuen que són noruecs. En canvi, els de Bergen, diuen que són de Bergen. Això,  malgrat haver desbancat el gènere femení en la seva parla.

Aquesta curiositat lingüística converteix la societat de Bergen en més masclista que la d’Oslo o la de Tromsø? “La suposició que hi ha una relació entre el gènere i el sexisme de la societat no té ni cap ni peus”, afirmava un dia d’aquests la sociolingüista Carme Junyent al programa radiofònic Versió RAC1. I hi afegia: “Totes les societats són sexistes. En canvi, molt poques llengües del món tenen gènere. Només això ja ens hauria de fer veure que no hi ha cap relació”. En el cas del català, els mots tenen una marca específica per al femení, el plural i el plural femení. O sigui, gramaticalment, la nostra llengua no té una flexió específica per al masculí. I, fins i tot, hi ha substantius que concorden en femení però que poden fer referència a subjectes masculins. És a dir, gramaticalment (no parlo ideològicament), quan diem “segador” o “segadors”, no queda explícit si aquesta persona o aquest col·lectiu és masculí o femení. De la mateixa manera que quan diem “aquesta persona”, pot ser que ens referim a un home i no per això li restem virilitat ni la seva orientació sexual queda en dubte.

Amb tot plegat, no em consta en cap moment que el sector masculí del nostre domini lingüístic hagi reivindicat la manca de flexió com a propietat exclusivament seva. I si l’absència de marca de gènere efectivament no determina cap gènere en concret, tampoc em consta que mai ningú hagi reivindicat que es creï una flexió específica que designi masculinitat. Així les coses, des de fa anys, algunes opcions polítiques estenen la convenció que, quan una paraula no té flexió de gènere, és masculina i excloent. Meridianament. I que, per aquesta creença, cal desdoblar el gènere de tot allò que es digui, si es vol fer referència tant a mascles com femelles. Tant és així que, si avui algú no ho fa, és políticament incorrecte. Això, ha desembocat en uns usos de la llengua feixucs, incongruents i, fins i tot de vegades, surrealistes i enemics de l’ecologia lingüística. Per exemple, frases que sentim sovint com “alguns diputats i diputades” són il·lògiques perquè només s’ha desdoblat parcialment; s’han descuidat fer-ho amb algunes. També és curiós veure com, en contraposició als homenatges o els portaveus o el tothom, apareixen els donanatges, les portaveues i el totdon; o neixen formes no normatives com “les estudiantes”. Després arribem a l’extrem que, en ple acte solemne de presa de possessió del president de la Generalitat de Catalunya, es feminitza l’himne nacional però es deixa “que tremoli l’enemic”, en masculí.

Mentrestant, perdem completament de vista el veritable sexisme en el llenguatge. Aquest es manifesta quan veiem que no és ben bé el mateix ser un bruixot que ser una bruixa, definida per l’Institut d’estudis catalans com una “dona vella, lletja, dolenta”. I tampoc és el mateix ser un puta (astut) que una puta (prostituta). Potser la clau de la igualtat entre homes i dones no resideix tant en diferenciar-nos uns dels altres amb les flexions de gènere, perquè al capdavall tot som persones, (sí, en femení) sinó en tractar-nos per igual. I tractar-nos per igual potser implicaria, més aviat, avançar fins a no diferenciar entre les bruixes i els bruixots, o les putes i els putes.