Bruixes amb papers
Per què les bruixes andorranes tenen més papers que les seves homòlogues de les comarques veïnes?
Robert Pastor en va parlar el 2004 a ‘Aquí les penjaven’ (editat pel Consell General), Lars Pohle el 2008 a ‘Perquè ara –gràcies a Déu- hi ha justícia’ (Fundació Julià Reig) i Pau Castell a la tesi ‘Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya’. Ara aquest historiador presenta l’exposició Se’n parlave i n’hi havie, títol que pren de la declaració d’una dona pallaresa entrevistada, i que es pot veure a la sala La Cuina de la Seu d’Urgell.
La recerca de Castell, també es pot consultar en el catàleg de la mostra, i al web ‘Andorra terra de bruixes’, una iniciativa amb l’Arxiu Nacional dedicada només a les bruixes del Principat, que és una eina perfecta per a la divulgació entre el gran públic. Mentre al Pallars Castell trobava tres judicis a bruixes documentats per escrit, a Andorra en va trobar desenes, una autèntica mina documental.
Al web Castell parla de l’arxiu andorrà com “un dels més fecunds del continent”. Per què Andorra conservava tan bé aquests documents? Per què les bruixes andorranes tenen més papers que les seves homòlogues de les comarques veïnes?
Al web es poden conèixer les acusades, altres personatges i esdeveniments i, fins i tot, els llocs on se celebraven els aplecs amb el Diable, amb dosi sexual inclosa. Es veu que el maligne passejava per La Basseta, la muntanya de Perafita i el pic de Salòria.
Van ser 300 anys de persecució de dones, assenyalades, diu Castell per la comunitat, per la fama de bruixa, i no per la Inquisició. Persecucions que tenien a veure sovint amb conflictes familiars, baralles veïnals, deutes, pobresa, ignorància i superstició. La fama de bruixa només es transmetia per via materna, la persecució sempre a punt, l ‘estigma en comunitats petites, el costat fosc del Pirineu.
