El buit més profund

En un intens i magnífic article Elena Aranda parlava dijous passat al Bondia sobre ‘Escriure en la foscor’. Presentava el llibre de Marta Alsina ‘La vida que queda’ (editorial Mesclant) relacionant-lo amb les obres de David Grossman, ja que tots dos tenen en comú el tema: la mort d’un fill, probablement el dolor més insuportable del món. Aranda explicava com tant Grossman com Alsina havien utilitzat l’escriptura com a teràpia i, en paraules de l’israelià, havien aconseguit escriure “sobre allò que no es pot fer tornar. I sobre allò que no té consol”.

Un procés semblant al que va fer també Elisabet Pedrosa, autora de l’emocionat fins a la medul·la ‘Criatures d’un altre planeta’ (edicions la Magrana) sobre l’experiència de la maternitat en general i, en especial, d’una nena amb síndrome de Ret i que, quan la seva filla Gina va morir, va publicar ‘Seguirem vivint’ (Ara llibres).

Probablement trobem més testimonis valents sobre la mort de fills, però en trobarem molts menys sobre la mort abans del naixement. Mort abans de naixement, quin ordre tan inassumible, per això no hi ha ni enterrament ni cementiri perquè no està previst, perquè no hauria d’anar així. Un d’aquests testimonis és el de Paula Bonet, il·lustradora i escriptora que ha trencat el silenci i el tabú amb ‘Roedores, cuerpo de embarazada sin embrión’ (Penguin Random House), un llibre il·lustrat, que va escriure i publicar després de patir dos avortaments espontanis.

El cos de la dona i la reproducció es medicalitzen fins a l’extrem, són objecte de mil debats, fins i tot de legislacions on les dones no hi tenen veu, però en altres ocasions sembla que siguin invisibles, que no existeixin i que no cal parlar-ne. Els avortaments espontanis en els primers mesos de gestació –molt més freqüents del que pensem sovint– i les greus complicacions que fan morir embrions al final de la gestió, són episodis dolorosos que resulten invisibles. El silenci, el buit profund, literalment el buit.