Camí de l'església de Sant Vicenç d'Enclar

L'església de Sant Vicenç d'Enclar és una de les més representatives del romànic andorrà. Construïda cap al final del segle VIII, va funcionar fins a mitjans del segle XIX. Els turistes provinents d'altres parts del món, quan vénen a veure-la, habitualment combinen l'excursió amb la visita a l'església de Santa Coloma, que és indubtablement una de les joies del nostre patrimoni cultural. A més a més, es troba ben a prop del començament del camí cap a Sant Vicenç d'Enclar.

Tots els camins cap a l'església de Sant Vicenç d'Enclar comencen al final del carrer dels Barrers de Santa Coloma, carrer dels artesans, dels treballadors, sobri i tranquil. Hi ha dues maneres d'arribar al nostre destí: una, apta per als més aventurers, per la via ferrada; l'altra, més tradicional i fàcil, pel camí d'Enclar, baixant del collet de Sant Vicenç. Em vaig apropar al peu de la via ferrada, i la veritat és que els primers graons, des de fora, em van semblar senzills; la pujada es devia complicar més endavant. Les classes d'escalada estan a la llista de les meves coses pendents de fer abans de jubilar-me (és a dir, als propers vint anys i escaig), trobo que estic en bona forma física, i hi ha poques coses de la vida que m'aportin més plaer immediat que arriscar-me la vida inútilment. Estava a punt de pujar-hi. Sort del cartell del Comú d'Andorra que m'advertia de l'obligatorietat dels equipaments de forma molt seriosa. Així que, complidora obedient de les normes –com tota la vida– vaig girar cua cap al camí d'Enclar. Via ferrada de Sant Vicenç, tornem-nos a veure aviat!

Hi ha llocs a Andorra on saps que viatges en el temps. Les capes temporals de tots els segles hi coexisteixen de forma lliure i visible. El bosc de Santa Coloma és un bosc ple d'història. No importa que el panorama d'Andorra moderna, Andorra urbana, massa edificada, massa plena de cotxes, de gent, de fum, estigui a tocar. No importa que tingui a la vora les xarxes metàl·liques que retenen el pas de les esllavissades de pedra. Els romans hi feien vi; a l'època medieval, els comtes d'Urgell hi controlaven el pas de la part alta del país; entre les arrels d'alzines i boixerola, encara hi deu quedar una munió de tresors antics, monedes i ceràmica, restes d'edificacions abandonades, d'activitat humana, d'aixovar funerari no descobert.

L'església en si és ben bonica, per molt que un no especialista pugui dubtar el bé o el mal que múltiples restauracions puguin haver fet a les ruïnes. Diu la llegenda que al seu voltant, una vegada hi va haver un gran castell, els habitants del qual un dia es varen defensar dels seus enemics lligant un munt de torxes als caps de les ovelles d'un gran ramat, i espantant els invasors amb una imatge així creada d'un poderós i invencible exèrcit.

La ruta cap a Sant Vicenç d'Enclar (i de tornada) no té cap dificultat especial. El màxim desnivell que presenta és el de 250 metres. Amb tots els tombs que hi he donat, he fet poc més de 2,5 quilòmetres en 1 hora 50 minuts, però penseu que faig moltes fotos, enraono amb mi mateixa mentre camino i avanço a pas de tortuga. Ara bé, heu d'anar una mica en compte, sobretot a l'hora de tornar, en no ficar-vos en un sender enmig de la tartera, que és exactament el que vaig fer, cosa que va significar que va haver-hi llocs pels quals he baixat de cul –tot per trobar-me, un cop hagi arribat a un sender marcat, amb la part de darrere del cartell "camí tancat"-.

Les ruïnes del castell de Sant Vicenç són un lloc emblemàtic de la nostra història. Recorden els llargs segles d'existència del nostre petit i pacífic país; recorden la signatura dels Pariatges, la base de la nostra estructura política, i la importància de la fe catòlica en l'estabilitat de la nostra terra. És una excursió que, aquesta primavera, recomano als grans i als petits.