Camí de l’Estany de la Nou a la Vall del Madriu-Perafita-Claror

Ens feia molta il·lusió agafar el camí de l’Estany de la Nou. Així i tot, alarmades per la calor infernal d’aquest mes de juliol, vam esperar una setmana abans d’emprendre’l. Una setmana més tard, la calor no havia baixat gens ni mica, però ens va deixar de preocupar: ja havíem fet la reverència als déus de la naturalesa inclement, i podíem anar a la muntanya ben tranquil·les. L’altra cosa que ens feia rumiar era el fet que a la majoria dels webs, el sender de l’Estany de la Nou estava senyalat com a ruta d’alta dificultat. Encara la nit abans de sortir, estàvem debatent que si la ruta de l’Estany Moreno, als Cortals d’Encamp, d’una llargada semblant però suposadament més fàcil, no hauria estat una opció més prudent. Finalment, ens vam decidir pel camí de la Vall del Madriu-Perafita-Claror perquè era un sender nou per a les dues, perquè la dificultat, més que espantar-nos, ens atreu, i perquè sempre havíem volgut anar-hi, tot i que no teníem gaire clar per on havíem de passar.

D’entrada no sabíem si havíem de començar la ruta agafant la carretera de la Comella des de la capital, o pel costat d’Escaldes. Fonts diferents en donaven indicacions diverses, sens dubte igual de correctes, però finalment vam decidir pujar per la carretera d’Engolasters fins al desviament a la carretera de la Plana i deixar el cotxe allí. Ja n’hi havia uns quants, d’aparcats: un diumenge, a les 7 del matí, la gent ja tira cap amunt. Ens hi esperava el primer entrebanc: m’havia deixat els pals. “Tornem?” va dir la Carme, sempre prudent. “No!.. Ja hi som...” Per sort, just a l’entrada del Parc Natural de la Vall del Madriu-Perafita-Claror hi havia dues branques robustes, una de més llarga i l’altra de més curta, que clarament ja havien servit de pals a algun caminant despistat. Després de rumiar-ho una estona, em vaig quedar amb una: la llarga. He de dir que em va servir perfectament. De camí de tornada, la vaig deixar al mateix lloc on l’havia trobat: pels altres muntanyencs.

Com us he dit, tot i que ens havíem informat sobre la ruta i portàvem un fullet editat per Andorra Turisme, era el primer cop que anàvem cap a l’Estany de la Nou. Per sort, just al començament del camí empedrat ens vam trobar amb dos homes autòctons de la zona que anaven a buscar els seus cavalls a Entremesaigües, i ens van confirmar que anàvem en la direcció correcta. De fet, està tot molt ben senyalitzat: l’únic és que des de baix, no posa 'Estany de la Nou' directament i, per tant, has de saber quins trams has de seguir fins a arribar-hi. A les bordes d’Entremesaigües, vam girar a la dreta, vam baixar una mica i vam travessar el riu Madriu. Tot seguit, vam continuar el camí pel bosc de Perafita-Claror: aquí el camí feia pujada. Hi ha desnivell, però no vam trobar que es tracti d’un ascens de gaire dificultat. A més, totes les rutes d’aquesta vall màgica protegida per la UNESCO, amb els seus prats i cabanes, corriols i tarteres, són plenes de misteri i d’harmonia subtil.

En arribar a un planell, ens vam dirigir a la cabana del Perafita. Aquí ens vam perdre una estona, per molt que tots els nostres amics i coneguts ens haguessin dit que en arribar al refugi del Perafita, havíem d’anar directament a la dreta per trobar-hi l’Estany de la Nou. Nosaltres, ni cas. Vam fer una volta ben maca abans d’arribar, finalment, a l’estany, per reposar una estona i reprendre el camí de tornada. L’Estany de la Nou, flanquejat pels arbustos d’abarsets en flor, és una delícia de lloc per passar-hi la tarda. Un entrepà de pernil i un préssec s’hi converteix en un menjar de déus. “Saps què somnio?” diu la Carme. “Agafar un dia una tenda de campanya, dormir a la vora del llac i despertar-me amb aquest paisatge”. “Dona, també es pot dormir en un refugi, que és ben a prop”.

Sóc de ciutat, per molt que porti mitja vida a les Valls. La Carme, andorrana de soca-rel i muntanyenca fins a la medul·la, sempre em fa descobrir els petits miracles de la natura que altrament em passen desapercebuts. “Això, tu saps què és?” “Jo crec que sí, però ara mateix, no me’n recordo...” “D’acord. És bo o és dolent?” “Ai, ni idea. Bo?” “Dolent! És la tora. Ni t’hi apropis. I això, l’enciam de font. Oi que n’has menjat?” “Ui, crec que sí.” “I això, la flor de pi, molt bona pels refredats. Ja te’n donaré, sempre l’anem a collir, però ara ja està una mica passada. I aquesta arrel, oi que saps què és? És la regalèssia: mastega-la que és bona”.

Amb l’arrel de regalèssia entre les dents, recolzant-me en una branca rugosa, baixo darrere de la Carme pels camins de la Vall del Madriu. Tot i que el final de la baixada se’ns fa un xic dur, sota el sol inclement que ja ens crema les espatlles, ha estat una passejada perfecta. Temps total efectiu, xino-xano, 5 hores 30 minuts, desnivell acumulat 1150 m. “Quan hi tornem?” “Que sigui ben aviat...”