Camí Ral de la Massana i el pont de Sant Antoni

¿Has vist que bonic que és el teu país, sota la neu? Un dia com avui, enmig d'una nevada, se'm fa difícil pensar a conquerir cims llunyans, blancs i boirosos. Em sento a gust a la vora de la llar de foc. Entre el foc i el gel, aquestes dues grans forces que, segons el poeta americà Robert Frost, són les idònies per acabar amb el nostre intricat i fràgil món, els dos somniem desperts. A les profunditats del cristall màgic en què ens veiem com a parts d'un futur feliç, se'ns divisen coses distintes. A tu t'apassiona l'esquí, el vent i la velocitat: segur que se't dibuixen a la ment baixades espectaculars per pistes negres. A mi, en canvi, no se m'acut cap altra cosa que pensar: "Quan es fongui la neu, on anirem a caminar, a córrer, a fer el cabra, que no se'ns quedi massa lluny de la ciutat, per a que en una hora i escaig poguéssim tornar als plaers de la feina?"

El Rec del Solà ens queda ben a prop: a l'hora de la veritat, segur que anirem al Rec. Un dia, però, em faria il·lusió dur-te al Camí Ral de la Massana. Si comencéssim a caminar a partir del pàrquing del col·legi Sant Ermengol, després del centre d'acolliment d'infants La Gavernera, en lloc de girar cap a l'esquerra, tiraríem cap a la dreta. Deixant enrere la petita zona residencial de cases espectaculars, de cop ens trobaríem enmig d'un bosc. Allà, hi comença un caminet més solitari, menys ple de coneguts i saludats, de corredors, de gossos i els seus amos, de gats, de cabres i de galls, que el Rec. Passaríem a tocar de roques oxidades de formes rares, cobertes de molsa i de flors grogues i blaves. Miraríem la ciutat de prop i de lluny a la vegada. Arribaríem al tram petit de camí que s'ha de fer per les escales, fetes, com gàbies, d'enreixats de filferro de metall, a través dels quals somriu el riu. A la Massana, que hi falta gent! Per la vorera del Valira, deixant enrere els túnels del Pont Pla, arribaríem al reconstruït pont romànic que va cap a la capella de Sant Antoni de la Grella, Sant Antoni Abat, el del porquet i dels ases, que no hem de confondre amb Sant Antoni de Pàdua al qual s'ha de pregar quan perds alguna cosa.

Diuen que a Sant Antoni, de jove, se li presentaven visions mortificants i pecaminoses, els dimonis l'apallissaven i li reobrien les ferides. De tot aquest enrenou, en va sortir vencedor. Crec que aquest exemple didàctic de resiliència t'agradaria: ¿i com no t'hauria de caure bé un sant patró de traginers?.. A l'altre costat del pont romànic, veuríem la gran plantació de tabac, font d'addiccions i de nostàlgies. En passar per la dreta de la capella, ens enfilaríem pel camí estret i per la passarel·la de fusta cap al pont de Lisboa, i d'allà, per la vora del riu, cap a la depuradora d'Anyós... Avançaríem ràpid, ràpid, parlant, rient, perquè és clar, hauríem de fer tot el camí d'anada i de tornada en menys de noranta minuts. No és pas difícil: és una ruta gairebé plana, i si girem a prop de la depuradora, l'anada i tornada farem uns vuit quilòmetres en total.

Miro les flames de la llar de foc de casa, i ens hi visualitzo, un dia assolellat, sota el cel blau. A l'altra banda de les finestres, hi ha gel als teulats. El foc i el gel, deia Robert Frost: el desig i l'odi. Amb quin dels dos s'acabarà el món? Som a l'hivern, i el gel impera. El món no té gens de pressa per acabar-se. Si cloc els ulls, a la distància veig dues petites figures que travessen un pont de pedra: mans de gel, ànimes de foc.