Canvis

Ja ens ho cantava, fa gairebé cinquanta anys, David Bowie, a ‘Changes’: «Aviat seré una mica més vell / el temps em pot canviar / però jo no puc empaitar el temps». Vivim temps de canvi: hi ha llargues llistes d’espera per passar dels pneumàtics d’estiu als d’hivern. Sí, fa quatre dies anàvem en samarreta i ens ha caigut al damunt el ‘deadline’ de l’u novembre. I també hem hagut de canviar d’hora, un cop més i sense que, de moment, hi hagi cap decisió presa sobre què s’ha de fer en el futur. Si fóssim aigua, amics meus, com ens proposava l’enyorat Bruce Lee, tot seria infinitament més fàcil. En comptes de canviar el rellotge (i haver de suportar marrameus i planys), podríem plantejar-nos de canviar els horaris, aquestes barreres cronològiques. Que siguin flexibles, que s’adaptin a la llum, que tinguin en compte les variables del clima i el pas de les estacions. De vegades penso que quan van arribar els ferrocarrils i la seva necessitat per la puntualitat van liquidar una manera d’entendre el temps molt més amable i natural. Diuen que, abans de la revolució industrial, de les fàbriques i dels trens, cada poble tenia el seu horari particular, que les hores de les nits d’hivern eren més llargues que les hores de les nits d’estiu (i, en justa correspondència, les de dia eren més llargues a l’estiu i més curtes a l’hivern). Tot això ho hem perdut. Esclaus de la mecànica i de la precisió, ens hem anat construint una gàbia daurada, cada dia més daurada, potser, però amb els barrots a menys distància.