Clara, Eva, Mahmud i Gadafi

L’última es diu Clara i és d’aquest estiu. Jove, més aviat alta, amb un to de veu molt agradable, intel·ligent, diria que brillant, connecta tant amb el públic adult com amb l’infantil-adolescent, però sense caure en les explicacions insubstancials, ensucrades i / o enrotllades que alguns trien per adreçar-se a aquest sector d’edat. Combina el rigor històric, les explicacions sobre art i arquitectura, els tecnicismes, amb anècdotes més lúdiques, però interessants. Tot sembla fàcil, toca moltes tecles alhora i va de l’Edat Mitjana al segle XVIII, d’un capitell a un joc de taula amb una facilitat impressionant. Es diu Clara i és un plaer conèixer Sant Pere de Rodes amb ella.

L’Eva és d’abans, del 2015, 2016 i 2017. És capaç de guiar grups d’adolescents de la casa Fuster al Palau de la música com si fos una maga. Sense deixar de parlar un sol minut, transporta el públic a la Barcelona modernista i, de sobte, el fa viure entre burgesos i empresaris de la xocolata, senyores capricioses i minyones que pugen passeig de Gràcia amunt. De nou, arquitectura i sociologia, història i art, fins i tot economia.

Més antic, del 2005, és el Mahmud, un sirià de família palestina, que feia entendre als turistes –no sé ara què deu fer, ni tan sols sé si està viu-, que Síria era el museu d’història més gran del món, amb capes i capes de civilitzacions i runes. La ciutat de Palmira, el castell del crack dels cavallers, la barreja del mercat, el temple de Júpiter i la mesquita omeia en ple Damasc. Un plaer total.

I el més antic, del 2002, és Gadafi. Aquest no era el seu nom real, es feia dir així per facilitar la vida als turistes i perquè em sembla que el divertia –era una persona amb molt d’humor i ganes de fer broma-. Es dedicava a ensenyar el seu Egipte. A partir del típic, però còmode, creuer pel Nil anava de Luxor a Kom Ombo i fins a Abu Simbel com si es trobés a casa seva, coneixia tothom, trobava cada servei en el moment just, s’enfadava si algun xofer volia passar-se amb el preu, explicava els relleus dels temples amb una facilitat innata. Un altre cop rigor en el contingut, amenitat en l’explicació, ritme, dinamisme, estructura en el discurs i molt bon humor. Comunicació fàcil i fluïda, curiositat per tot i per tothom, ganes d’aprendre i d’ensenyar.

Experiències i noms que no s’obliden. Trobar un bon guia és el millor del món.