Des de Coma de Ransol fins al Refugi de Cabana de Coms de Jan

Fugiu, fugiu del fons de la vall; amunt els cors, amunt les mirades; ja a la carretera CG-2 que passa per Canillo, les muntanyes ens somriuen, cobertes de ginesta florida: “La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor...!”. Abans d’arribar a El Tarter, a la rotonda, girem a l’esquerra en direcció a Ransol, passem pel mig del poble i seguim la carretera fins a la Coma de Ransol. Deixem el cotxe a prop dels berenadors que fan olor a fum i carn i apleguen ja unes trenta o quaranta persones celebrant, a les portes d’estiu, l’arribada de la llargament esperada primavera. El bosc és màgic, amb vells arbres amb arrels al descobert. Semblen casetes de bruixa amb portes entreobertes per als infants curiosos: piqueu el tronc! entreu a dins!

Agafem el camí del Refugi de Jan, que passa per darrere de les taules de pedra i les graelles, cap a la font de L’Ull de Poll. De tots els camins que hi ha, és el més curt (segons l’optimista que va fer el cartell a peu de l’aparcament, 35 minuts en un sol sentit; segons l’autor més caut de la web de Turisme de Canillo, 50 minuts en un sol sentit). La distància fins al refugi no arriba a 3 km i el desnivell de la pujada que et permet gaudir de vistes panoràmiques és un ridícul 250 m. Fa un diumenge solejat, i el bosc és ple de joves amb motxilles i pals, equipats com si anessin a passar una setmana lluny dels perills de la civilització. Caminen decidits entre tímids i abundants narcisos poètics. Verd, gel, pedra grisa, pedra marró i taronja sota torrents d’aigua. En una part del camí, encara hi ha un munt de neu, però no ens barra el pas del tot i el voregem per l’esquerra. El refugi es troba entre el Bony de la Pala de Jan i la Portella de Coma de Varilles, a l’esquerra del riu la Coma de Ransol, a l’alçada de 2215 m.

Diuen que el Refugi de Cabana de Coms de Jan té 10 -14 places, però no veig com hi poden caber més de 8 persones. Potser dormen al terra, davant de la llar de foc. Diuen també que va ser inaugurat l’any 1981, però a la paret llegim “1979”, possiblement escrit per obrers impacients quan encara faltaven dies i dies per la inauguració. Com la majoria dels refugis de muntanya andorrana, és auster i net, amb una minúscula finestra en una de les parets gruixudes.

Al voltant del Refugi de Cabana de Coms, des de ben lluny se sent la música d’esquelles. Les vaques i els cavalls de tots colors hi pasturen en perfecta harmonia. A prop del refugi, hi ha el torrent de Jan que atreu un munió d’excursionistes: descansen sobre les pedres planes, com si fossin granotes contentes, i assequen les botes mullades al sol. El sender fins aquí dalt no presenta cap dificultat seriosa, però per arribar-hi s’han de creuar rierols braus i plens, bonics i mega-ràpids, i els peus acaben xops en un tres i no res. N’hi ha qui treu les botes i passa descalç per les pedres lluentes, fent ganyotes a l’aigua freda, però de poc li serveix: la resta del grup t’espera impacient, i has de posar els mitjons als peus encara mullats.

Carreguem energies, respirem, mirem i admirem per última vegada els Pics de Pala Alta i Pala Rodona, la Coma de Caraup i la Coma de Ransol. És un caminet deliciós, i no gens difícil. A nosaltres que som tortuguetes, l’anada i tornada ens ha pres 1 hora i 53 minuts.