Constitucions i legitimitats
Cada cop sembla més clar que, l’única manera que té Catalunya de ser és anant pel seu propi compte
Vaig estudiar a la universitat l’assignatura de dret constitucional, però no per això em considero un expert en constitucions. Malgrat això, sí que em va quedar clar que els textos constitucionals han d’emanar del pacte social, i és aquest qui els hi dóna legitimitat. Entenc que les constitucions han de ser fruit d’un procés participatiu i han de representar a tots els sectors de la societat. I jo em pregunto si la constitució espanyola, una constitució que la majoria dels espanyols del segle XXI no ha votat, continua gaudint de la legitimitat que un text constitucional hauria de tenir. Em pregunto si la constitució d’un país que té més de dos milions de persones en contra continua sent legítima.
Em pregunto si és legítim declarar inconstitucional un text referendat pel 74% dels votants, quan aquest percentatge ja representa una majoria àmplia en un procés participatiu com per tenir suficient força i legitimitat enfront d’una constitució que en el moment de votar l’estatut català del 2006 (l’Estatut de Miravet), ja tenia gairebé trenta anys. Un estatut aprovat pel Parlament català, per les Corts i pel Senat espanyol i si no n’hi havia prou aprovat en referèndum per àmplia majoria. Crec que tots aquests fets donaven més legitimitat i més pacte social que una constitució molt més antiga, que un text anterior. Però no! El Partit Popular va creure que no, que s’havia de portar al constitucional, i aquells fets i les posteriors resolucions d’aquest tribunal, declarant inconstitucionals articles que existeixen calcats en altres estatuts d’autonomia, han portat a Catalunya a l’atzucac!
Segurament els polítics catalans han fet molts errors, però cal tenir clar que tot comença amb els atacs a l’estatut de Miravet, on en el text que es va referendar fins i tot hi havia participat activament el PSOE. Calia? Ara hi hauria convivència i pocs parlarien d’independentisme, però és que el nacionalisme espanyol (de base castellana) no hi entén de raons, només hi entén d’imposició. Ara ja comença a fer-se molt pesat tot plegat, però el que està clar és que tot i portar segles buscant l’encaix a Espanya, cada cop sembla més clar que l’única manera que té Catalunya de ser és anant pel seu propi compte.
