Costum, normalitat i lògica
Estava tranquil·lament mirant el Telenotícies amb el portàtil, per internet, lluny de casa, i se’m va acostar un company vingut de Castella i em va preguntar què feia. Li vaig dir que mirava les notícies de TV3, que llavors feien la pausa i que de seguida començaria El Temps. Ell va sentir curiositat. Segurament deuria ser la primera vegada que veia TV3 i es va quedar mirant-ho amb mi. No és que ens interessés la previsió meteorològica, però suposo que jo ho mirava per la nostàlgia de la distància i ell, pel que dèiem, per curiositat. Quan es va acabar, ell va fer-ne dues valoracions espontànies. Una, que l’espai meteorològic li havia semblat curt. L’altra, que no entenia com era que a TV3 hi havia anuncis en castellà, que seria lògic que tots fossin en català.
Suposo que jo tampoc entenia per què era així i segurament, igual que el meu company, tampoc ho trobava lògic, però formava part de la normalitat. El fet és que uns anys més tard, una altra cosa lògica, com que al Parlament de Catalunya s’hi parlava en català, deixaria de ser el normal. Fou amb l’entrada de Ciutadans a la cambra. Avui, igual que l’escena televisiva que descrivia fa un moment, veure diputats de grups com el PP, Ciutadans, PSC i Vox parlant en castellà ha esdevingut una costum, mentre que quan es va restaurar el Parlament, això no hauria semblat ni normal, ni lògic.
Més tard arribaria la persecució política i judicial, mitjançant justícia polititzada, de la immersió lingüística en català a les aules. Això, quan tots sabem que la mitjana del coneixement del castellà en concloure l’itinerari educatiu de Catalunya era superior a la d’Espanya. I això, quan tots sabem que el model d’immersió català està avalat internacionalment. I això, quan tots sabem que el domini del català per part dels joves coixeja cada dia més. I això, quan tots sabem que a moltes escoles de l’àrea metropolitana hi ha molts mestres que es passen per l’engonal la instrucció de fer les classes en català. El primer dia que es va voler tombar el sistema d’immersió lingüística van haver-hi manifestacions. Ara, cada cop que rep una estocada, gairebé ni ens n’adonem. És la costum.
Avui forma part de la costum mirar TV3, escoltar Catalunya Ràdio o posar RAC1 i sentir-hi amb tota normalitat que als seus programes hi participen col·laboradors en castellà. Tot plegat, malgrat que quan es va crear la corporació catalana de mitjans audiovisuals això hauria semblat una aberració, perquè es considerava que ja hi havia les cadenes públiques estatals per oferir productes en castellà. De fet, qquests mitjans, especialment els públics, van néixer amb la vocació d’omplir un buit en un espectre radioelèctric en què totes les emissions eren en castellà o on aquesta llengua hi predomina.
Aquests dies en què s’ha rememorat la figura de Raffaella Carrà, hem vist com en una sèrie de programes que va presentar per a TV3 ella entrevistava en italià amb total normalitat personatges que li responien en català, sense intèrprets, i sense problemes. En aquella època, quan eren els entrevistats els que no sabien català, els presentadors no canviaven pas d’idioma. A l’interlocutor, si convenia, se li posava una orellera amb un traductor simultani per assegurar-se que entenia bé les preguntes. En canvi, ara veiem com quan s’ha d’entrevistar un ministre en espanyol en horari de màxima audiència per parlar de l’indult als presos polítics, tot un presentador del telenotícies es passa al castellà sense problemes. És evident que veure presentadors de TV3 parlant en castellà avui ja forma part de la costum.
A mode de resum de l’evolució de la normalització lingüística, recentment, al programa Crims, hi vèiem un cas en què es recuperaven imatges d’una investigació criminal dels anys vuitanta i es contraposaven amb entrevistes actuals. Curiosament hi vam poder veure com un mateix policia, els anys vuitanta parlava per a TV3 en català però, actualment, ho feia en castellà. Seguint la progressió, aviat veurem com els Telenotícies incorporen notícies en castellà, perquè algú dirà que no es pot privar un professional qualificat d’entrar a treballar a un ens públic pel simple fet de no saber català. No serà lògic, no sé si ho trobarem normal, però és ben bé que pot acabar sent la costum.