Des de la Vall d’Incles fins als Estanys de Fontargent

No hi haurà més retard. Ja ha passat un mes complet des que et vaig escriure per última vegada relatant les nostres excursions per la muntanya andorrana. És hora de tornar-hi, però tants camins hem arribat a fer des d’aleshores que en un primer moment sento que no sabria per quin optar. Tots tenen el seu encís i no és pas qüestió d’escollir un o altre nivell de dificultat, ja que el de les meves rutes sempre oscil·la entre el fàcil i el mitjà. Una mica a l’atzar decideixo que et parlaré d’un dels camins que segurament millor coneixes: la ruta cap als estanys de Fontargent, que comença a la bellíssima i florida Vall d’Incles, que mai no et canses d’admirar, pràcticament al costat de l’aparcament de la Baladosa (1.835 metres), i al començament coincideix amb el camí de l’estany de l’Isla que, més endavant, es desvia cap a l’esquerra (i nosaltres continuem per la dreta). Passa pel costat del riu al que la majoria de blocaires li diuen Manegor, tot i que al meu mapa surt amb el nom de Riu d’Incles.

Aquest any, la neu s’ha anat fonent a poc a poc, però n’hi havia molta i, en algunes parts del camí, s’han de fer filigranes per no mullar-te els peus. A l’altura de 2.150 metres, fem un descans observant una bella cascada d’un sol corrent que, en aquesta època de l’any, ens recorda les cascades de Noruega, especialment la cascada d’El Pretendent, que es troba directament enfront de la de les Set Germanes, al costat nord del fiord de Geiranger. Així, recordant països llunyans i gaudint del nostre, arribem al Port d’Incles, també conegut com a Port de Fontargent: la frontera entre Andorra i França marcada per un simple cartell en dos idiomes, en català pel costat andorrà i en francès pel costat de França, a l’altura de 2.262 metres.

Un cop passat el port, la temperatura baixa de cop, uns quatre o cinc graus: hi fa més fred, s’hi aixeca el vent. Els senders de l’Arieja són més rocosos, més salvatges, més complicats que els andorrans. Antigament, era un camí freqüentat pels contrabandistes; avui, els únics caminants que hi vam trobar eren excursionistes francesos en barrets estranys, ben equipats, però amb cara de diletants. A cada grup (n’hi havia uns quants), hi havia un o dos aventurers que pesava massa per les fines capes de neu que encara cobrien una bona part del camí del costat francès, o simplement tenia menys sort que els seus companys: amb crits aguts d’ensurt, s’enfonsaven per les esquerdes que s’hi obrien, paraven un petit moment i continuaven la marxa amb una postura de gats escaldats.

Al costat andorrà, gairebé no hi quedaven més congestes, però déu n’hi do les congestes perennes del país veí. Les fades muntanyenques del costat francès no ens van perdonar que trepitgéssim els seus mantells d’ermini i aviat vam perdre el camí. Vam acabar en una riba alta, a 2.273 metres, a la vora d’un barranc que oferia la possibilitat d’una caiguda interessant, i vam dinar allà mateix, amb vistes espectaculars d’aquells estanys “més blanquinosos, amb llur brial de neu que mai se fon” i que enamoraren el Mossèn Cinto Verdaguer. Al fons, es veien tendes de campanya i siluetes de pescadors. Tot seguit, vam decidir no temptar més la nostra enganyosa sort i vam emprendre el camí de tornada. Xino xano, vam recórrer els 12,3 quilòmetres de camí, amb un desnivell de pujada de 574 metres i de baixada de 593, en 5 hores i 32 minuts.