Desitgem un bon any, no pas un feliç any

Una de les conseqüències del contacte entre dues llengües és el de la contaminació lingüística. S’ha escrit molt sobre el tema, i se’n continuarà escrivint de ben segur perquè acaba marcant el camí de la supervivència o de l’hegemonia d’una sobre l’altra fins que acaba substituint-la.

El període que va de Nadal a Reis és probablement un dels exemples més evidents d’aquesta contaminació lingüística. Aquests dies hem escoltat com la gent es demanava què farien aquests ‘Nadals’ o si havien alimentat bé el ‘cagatió’ perquè la ‘Nit bona’ els portés moltes coses després de fer anar el bastó. Però la realitat és que el que festegem aquests dies és el Nadal (en singular), que aquell tronc que piquem es diu tió i que el 24 de desembre se celebra la Nit de Nadal. Dues d’elles són transposició del castellà (Navidades i Nochebuena) i l’altra, el cagatió, és l’acte de fer cagar el tió, és a dir, de donar-li cops de pal a un tronc perquè ens porti llaminadures, regals o l’amic invisible de torn (recordo que a casa de petits el tió ens cagava les menges de l’endemà: la carn d’olla, la pilota, els torrons, les neules... altres temps i màgia era indescriptible).

Avui som 31 de desembre i, per tant, aquesta nit ens tocarà desitjar a tots els nostres familiars i amics un bon any, en lloc d’un ‘feliç any’ que és un calc del castellà; i ho farem després de menjar el raïm (i no els ‘raïms’) quan toquin les dotze campanades. Perquè no oblideu que aquesta nit és Cap d’Any i no és la fi de res ni tan sols ‘fi d’any’.