Doni records a Borís I

Anna Casal Machado naixia a Andorra el dia 1 de gener, primer nadó de l’any; fotos i ram de flors per a la mare. Ahir, 5 de gener, moria Antoni Morell. No sé si ha estat el primer del 2020 en marxar per sempre. “Escolti, i què es pensava? Que no em moriria mai? Algun dia havia de passar!!”, diria amb aquell pessimisme escèptic que el caracteritzava i amb aquell punt d’exclamació que sempre semblava acompanyar les seves sentències. “Escolti” –ell sempre deia de vostè als seus interlocutors per joves que fossin, per alguna cosa havia estat ambaixador al Vaticà i home de lletres a l’antiga- “així és la vida”.

Per sort, Morell va tenir molts reconeixements, fins i tot una biblioteca, la de la Massana, que porta el seu nom i guarda el seu llegat. Va ser premiat, Carlemany quan el Carlemany era un guardó important, va ser traduït, va ser homenatjat i cada dia és més estudiat. Andorra va ser sempre la seva preocupació política i històrica, canalitzada primer amb la seva feina a les institucions (Consell General, andorranització amb Lídia Armengol...) i després a través de la literatura i l’articulisme i l’assaig.

Francesc Viadiu i Norbert Orobitg ja havien publicat novel·les sobre Andorra, una cadascun –‘Entre el torb i la Gestapo’ i ‘La pau dins la guerra’- amb l’objectiu de retratar un període molt concret, però Morell va inaugurar la novel·la andorrana des de dins el 1981 amb ‘Set lletanies de mort’. Després el 1984 va arribar ‘Borís I rei d’Andorra’ i el 2000 ‘La neu adversa’.

Va obrir camí, amb l’encert de triar episodis històrics molt potents, molt andorrans i en ser el primer en fer-ho. Va optar per la novel·la psicològica, amb alguns elements fantàstics al principi, realista al final, una mica barroc quan volia, coneixedor dels clàssics i dels mites bíblics, pessimista, va sentir la necessitat de retratar –i criticar profundament- la brutal transformació del país durant el segle XX. Un país pobre i humil, però amb valors autèntics, que s’havia transformat en un país ric i exhibicionista amb valors inestables.

Morell també va ser pont amb la cultura catalana, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Pere Calders, Anna Murià, Miquel Martí i Pol són alguns noms de la llista dels seus amics coneguts i relacionats.

Va llegir, escriure, remenar i endreçar, o desendreçar, papers fins al final de la seva vida. Fins i tot el dia que va morir, va aparèixer el seu article al ‘Diari d’Andorra’. Gairebé no podia caminar, però si podia seure, la seva veu profunda tornava a vibrar llegint un fragment de novel·la seva, com vaig veure a la Llacuna ara farà un any.

Res més, ha estat un plaer conversar amb vostè. Doni records al barrut del Borís, al poca pena del Pere Areny i a la bona dona que era la padrina Agnès.