Drets i drets

Tinc una molt bona amiga a qui poc li va faltar perquè li vingués un cobriment en veure aquest tuit. Em va fer molta gràcia perquè ella mateixa, en compartir-lo pel nostre grup de WhatsApp de vella colla d’amics universitaris, va dir: “M’estic autocensurant molt fort”. Al final de l’article entendreu millor per què. Al tuit, Isabel Fernández, professora de la Facultat de ciències de la comunicació de la Universitat autònoma de Barcelona, es vanta de ser una professora castellanoparlant de la UAB i de defensar “el dret de tots els ciutadans de Catalunya d’expressar-se com se sentin més còmodes”. I rebla: “Se’n diu convivència i respecte”. Tot això, a propòsit d’una tertúlia radiofònica que no he tingut ocasió de sentir, i on dedueixo que es qüestionava que l’empresa Frigo faci alguna mena de discriminació positiva en benefici de la llengua catalana. Insisteixo, és una deducció perquè desconec el contingut de la tertúlia. Això sí, el tuit de la professora Alonso m’empeny a fer diverses consideracions tal com acostumo a fer en aquest espai, amb l’afegitó que n’he sigut alumne.

És evident que tots els professors tenen més o menys adeptes entre l’alumnat. Jo em puc referir a l’any 2004, que és quan vaig tenir Isabel Alonso com a professora d’Estructura de la comunicació de massa. Em sembla recordar que llavors feia relativament poc que oferia docència a la facultat. No crec que m’equivoqui si afirmo que, en general, tenia bona reputació entre el centenar de companys de l’aula. I, personalment, remetent-me a aquell record, penso que és una professora excel·lent. Explicava la matèria amb passió; li veies a la cara i li notaves a la parla quan volia explicar tantes coses que de vegades semblava que no en tingués prou amb l’alè propi d’un ésser humà ordinari. Sempre tenia resposta i es preocupava perquè els alumnes entenguessin la lliçó. Sense sortir-se del que seria l’estil convencional de fer classe, Fernández es bolcava a la seva feina. Això no treu, lògicament, que pugui discrepar amb les seves opinions o posicionaments.

Paral·lelament a tot això, també recordo que al principi del curs va indicar que faria la classe en castellà i que això no era contrari al fet que prenguéssim els apunts en català i presentéssim treballs i exàmens en aquesta llengua. Dir quelcom oposat això hauria representat una clara vulneració de drets. Avui ella reivindica el seu dret de parlar en castellà. Però jo em pregunto si no és una vulneració de drets no poder, al teu país, gaudir d’ensenyament públic en el teu idioma. Especialment, quan és una llengua pròpia del territori i hi és oficial. I ja no és una qüestió pràctica, sinó també del fet de poder disposar de la terminologia i dels conceptes en la teva llengua, la que utilitzaràs per als treballs, exàmens i carrera professional.

Aquesta tònica lingüística va ser la dominant m’atreveixo a dir que al 80 o el 90% de les assignatures de la llicenciatura de Periodisme en el meu pas per aquella facultat. Vol dir que la proporció de llengua catalana es va quedar lluny de la meitat de les classes encara que copmtem que vaig escollir diverses assignatures de l’àmbit lingüístic i aquestes sí que eren en català. Si no fos per elles, el percentatge seria molt menor. En definitiva, el dret de Fernández de parlar en castellà va unilateralment contra el dret d’un ciutadà de rebre un servei públic en la seva llengua, la catalana, que també és oficial.

Algú podria dir que no és encertat avantposar el criteri de llengua a la qualitat de la docència. Permeteu-me que apunti que un gros important del professorat que impartia la lliçó en castellà era plenament competent en català (alguns amb ambdós cognoms catalans i tot). Per tant, feia les classes en castellà per decisió seva i no per elecció de l’alumnat que és, en definitiva, l’usuari del servei i el que hauria de decidir. De fet, no sé si amb els anys ha canviat, però l’elecció de llengua llavors era realitat virtual, igual que la possibilitat de saber l’idioma de la docència de cada grup a l’hora de la matrícula (a Periodisme gairebé tota assignatura llavors tenia quatre grups), cosa que reivindicàvem des de la Comissió de política lingüística de la facultat ja no només per als alumnes catalanoparlants sinó també pensant en els d’Erasmus.

Tornant al tuit de la professora, transmet una connotació de com si la seva condició de professora castellanoparlant de la UAB fos exòtica, perseguida o assenyalada. Repeteixo: m’atreveixo a dir que el 80 o el 90 % de les assignatures de la llicenciatura de Periodisme en el meu pas per aquella facultat se’m van impartir en castellà sense que jo pogués escollir. I dubto que això avui hagi canviat substancialment. Per tant, amb el seu tuit, Fernández defensa amb una tenacitat especial una situació que ja és la dominant. Per tant, el seu missatge no té cap sentit si no és que persegueix quelcom més. I no se m’acut cap altra cosa que la reivindicació del monolingüisme castellà a Catalunya i l’orgull del fet que, després d’almenys setze anys residint a Catalunya, no haver-se interessat per aprendre a parlar la llengua pròpia del país i també oficial malgrat treballar al sector públic, prestant un servei directament de cara al ciutadà. Per tant, setze anys fent que sigui el ciutadà qui s’adapti a ella. I encara clama més al cel el fet que parlem d’un servei bàsic com és l’ensenyament. I mostrar-se orgullós de viure a Catalunya i només saber castellà, què voleu que us digui, d’una banda em sembla molt nacionalista espanyol, i no precisament de l’Espanya tolerant que valora la seva riquesa cultural i lingüística. Per tant, i en definitiva, em sembla anacrònic. I hi ha qui directament ho considera supremacisme. Mentrestant, Fernández reivindica la convivència i el respecte.

Sigui com sigui, i en aquest cas, erigir-se com a abanderat del respecte i penjar-se la medalla de ciutadà exemplar és quelcom que potser només és a l’abast d’aquell que sigui competent en qualsevol de les llengües oficials del territori on exerceix. Entenc que seria aquest el constitucionalisme pur i dur. I aquesta exemplaritat pot arribar a ser molt agosarada si tenim en compte que a Catalunya no són només dues les llengües oficials, sinó que també tenen aquest reconeixement l’occità i la llengua catalana de signes. Exemplaritat en la defensa de la convivència i el respecte també seria denunciar les 28 normes que vulneren l’oficialitat de la llengua catalana i que durant el primer trimestre del 2020 han aprovat les institucions espanyoles i europees. 28 normes que se sumen al llarg reguitzell que s’han aprovat any rere any. O també seria exemplaritat reivindicar el compliment de la normativa que obliga a etiquetar els productes també en català, sense perjudici del castellà o qualsevol altra llengua. I no em sona haver vist cap manifestació pública de Fernández en cap d’aquests sentits.

No sé si tot això és suficient o cal que hi afegeixi que Isabel Fernández ha sigut vicepresidenta de l’entitat Societat Civil Catalana?

El que sí que em resta per afegir és per què el grau de polleguera de la meva amiga. El fet és que, seguint les indicacions de la professora Isabel Fernández, ella va presentar l’examen final en català, Fernández li va suspendre, ella va anar a la revisió, la professora li va indicar allò que trobava a faltar a les respostes i l’amiga li mostrava com les respostes (en català) ja detallaven allò que demanava. Aquesta companya encara aquests dies ens recordava amb indignació com aquella professora castellanoparlant de la UAB, a diferència del que proclamava, no entenia el català suficientment per corregir amb diligència un examen. És clar que sempre serà la paraula d’una contra la de l’altra. Però, de moment, només una de les dues ha hagut de repetir una assignatura en virtut del dret de ser castellanoparlant monolingüe. Amb tot, és evident que hi ha drets i drets.