Una efemèride per recordar: cinquanta anys del vot de la dona

El 4 de juliol de 1969, just avui fa cinquanta anys, el Consell General reconeixia el dret de vot de les dones. Aquesta era la resposta a una sol·licitud entrada un any abans, el 15 de maig de 1968, acompanyada de la signatura de més de 370 dones andorranes. El dret de ser elegides, però, i tot i que formava part de la mateixa petició, trigaria encara fins al 24 de maig de 1973.

A partir d'aquest moment, les dones van començar a participar activament a la política andorrana, ocupant càrrecs a les institucions parroquials i nacionals. El 2 de maig del 2019 vaig jurar com a primera síndica de la història, acompanyada de la subsíndica, lloc ocupat ja en altres ocasions per una dona. Aquest jurament, àmpliament comentat pels mitjans de comunicació de país, ha estat rebut per una majoria de la població andorrana com una normalització del rol de la dona en la vida pública del país.

Per això, avui hem considerat de justícia retre homenatge a aquelles pioneres que varen decidir trencar els motlles d'una època que relegava les dones a funcions molt determinades, on la llar i la cura dels infants semblaven ser l'única ocupació possible. Estem convençudes que sense elles, sense les passes que varen fer, el coratge i la resiliència que varen demostrar, possiblement avui encara no seríem aquí.

I volem matisar que hi som per raons de treball personal, per haver pogut caminar uns quants anys en el món de l'ensenyament, de l'associacionisme, de la vida política, de tu a tu amb els homes amb qui coincidíem i així normalitzar la nostra presència en multitud d'àmbits diferents. Com bé diu Simone de Beauvoir: ¨Mitjançant el treball és com la dona ha pogut salvar la distància que la separa de l'home. El treball és l'única cosa que pot garantir una llibertat completa".

Aquelles dones van haver d'acceptar comentaris poc encoratjadors cap al seu desig de participar en la presa de decisions que també afectava les seves vides, van haver de lluitar davant la incomprensió d'un sector que devia pensar que ja estava bé com es feia, perquè sempre s'havia fet així. Però van continuar treballant per aconseguir-ho i, pas a pas, van arribar a la plena igualtat de drets polítics.

Sense la seva força no seríem aquí, sense elles seríem una societat menys igualitària, menys abocada a la discussió compartida. Les dones quan arribem a llocs preeminents de gestió aportem una altra mirada, amb una visió més global, transversal i més conciliadora. El nostre objectiu acostuma a ser aconseguir fites compartides, on tothom hagi pogut aportar-hi una part del seu pensament. La nostra visió del món ha de permetre que tots treballem per construir una societat més participativa, cohesionada, tolerant i justa.

Pensem que l'evolució que ha seguit el rol femení al Principat pot servir per inspirar altres contrades. Hi ha milions de dones al món que encara no tenen els seus drets reconeguts, dones que encara pateixen una incapacitat permanent de ser escoltades a l'esfera política. El nostre exemple i la nostra participació en fòrums internacionals ha de servir per ajudar a trencar aquestes realitats i a permetre que cada cop hi hagi més dones empoderades. La igualtat només s'aconsegueix amb un treball constant, i la possibilitat de donar suport a altres dones en el seu esdevenir autònom és una responsabilitat que hem d'assumir.

Fa cinquanta anys un ideal de justícia va guiar un grup de dones per aconseguir un repte que semblava impossible quan va començar. I avui, com a dones polítiques, reafirmem aquest compromís per aconseguir una inclusió acceptada de la dona a tots els nivells. Per aconseguir que l'esquerda salarial desaparegui, per aconseguir ocupar llocs i càrrecs de direcció en el món empresarial i científic; en definitiva, per aconseguir que la figura de la dona sigui normalitzada en la història que anem construint.

Ara podem fer seu i nostre aquest vers de Miquel Martí i Pol, "Tot està per fer i tot és possible" i podem afegir-hi, tot és possible quan s'ajunten les voluntats.