Les esglésies de Sant Serni i Sant Martí de Nagol

Dues rutes curtes amb magnífiques vistes de Laurèdia

i Alexandra Grebennikova
28/04/2019
3 min

Seguim amb la bona i saludable tradició de fer rutes senzilles i agradables els caps de setmana. El dia de Pasqua vam decidir pujar a les esglésies Sant Serni de Nagol i Sant Martí de Nagol, les dues construïdes al segle XI. D’entrada pensàvem que hi havia una ruta que portava de l’una a l’altra, però al final ens hem hagut de quedar amb una de les dues opcions: o bé no hi és, o bé no l’hem trobada. Vam pujar a Sant Serni (situada a 1.150m d’altitud) des del parc infantil de la carretera de Nagol: una pujadeta ràpida i pintoresca, tot i que és una d’aquelles que són més fàcils de pujar que de baixar, en direcció a Certés, de 173 m de desnivell i 1.6km entre anada i tornada. L’església de Sant Serni és un d’aquells monuments del romànic on arribes per la muntanya just per descobrir que no calia pas pujar-hi caminant, que és just a tocar de la carretera, a mig metre de l’asfalt, i et planteges, ¿no haurien d’estar-ne tots una mica apartats, com unes joies per descobrir enmig del bosc?.. En canvi, a l’església de Sant Martí s’hi ha de caminar sí o sí, ni que fos poc: si vols suar una mica més, hi pots pujar des de baix, per la ruta que comença a prop de la rotonda d’entrada a Sant Julia venint des d’Andorra per la carretera vella, i és bastant costeruda; nosaltres hi vam arribar pel sender que surt des del mateix poble de Nagol, on els xalets són espaiosos tenen noms bonics i els gossos són multitud i tenen veus ressonants: els cinc primers minuts del camí t’acompanya la coral incansable de gossos.

Quan mires aquesta petita capella mil·lenària encaixada dins la penya, és difícil d’imaginar com es va construir així, penjada sobre el buit... En el panel informatiu hi consta que es va bastir amb les pedres del seu entorn. Pel camí el meu home m’anava dient que de jove, prometia als seus amics lauredians que si mai es casés, es casaria en aquella esglesieta, orientada a ponent i amb l’entrada a llevant, i els faria pujar-hi a tots amb botes de muntanya. Tenint en compte que ja fa disset anys i deu mesos que es va casar amb mi a Meritxell, on ningú portava botes de muntanya, amb la possible excepció del mossèn Ramon, em vaig plantejar si prendre’m-ho com una indirecta del seu possible imminent divorci i la preparació de la futura boda dos en un lloc més apartat de la civilització. Vaig decidir que si fos cas, m’ho prendria amb bon humor i els hi faria companyia, què carai, són vint anys sense perdre’ns mai de vista: però finalment em va assegurar que no eren més que dèries de la joventut i que no hi havia cap futura senyora de Santañes alternativa que tingués previst casar-s’hi amb ell i sense talons. Per celebrar-ho, ens hi vam fer una foto bonica de record, asseguts sobre la roca de pissarra. Per dins, es veia com a un lloc perfecte per a un casament secret i clandestí amb pocs testimonis. Per fora, és una part perfecta del paisatge, envoltada d’arbustos replets de flors grogues de dolça olor.

Entre les fotos, les trucades telefòniques i altres parades que fèiem, he de reconèixer que en termes de rapidesa, estem preparats per competir amb cargols, ja que a l’app de Wiki lloc hi consta vam fer 2.55 km de camí circular gairebé pla, de tan sols 84m de desnivell, en 54 minuts 54 segons, cosa que significa que vam caminar amb una velocitat mitjana de 2.69 km/h. Si la voleu visitar, feu cas al cartell al començament del camí que s’hi refereix com a un camí de 20 minuts a peu (o l’altre, just al costat, que posa 30 minuts).

stats