L’estació de l’esperança

Ho recordava de l’època de quan els meus fills eren menuts. En alguna ocasió hi vàrem haver d’acudir, però des d’aleshores només comentaris puntuals de gent propera i algun esment en mitjans de comunicació. Res però tan revelador, sorprenent i reconfortant com el que hi havíem de viure aquell dia. No puc descriure amb paraules els sentiments que em despertà aquella experiència. Desconcertat per un instant, vaig haver de fregar-me els ulls, doncs creia haver-me equivocat de destí.

Aquell espai màgic, decorat amb llum, color i un munt d’ànimes que interactuaven amb una sorprenent quotidianitat, semblava haver estat creat per combatre la por, l’angoixa, la desesperança, i per contradir aquell sentiment de recança que et provoca el fet d’haver d’acudir a un centre hospitalari, i més si es tracta d’una institució mèdica especialitzada en pediatria. Si hi ha una cosa que pot entendrir el més dur dels cors és un infant malalt.

Emissaris d’un noble i generós llegat, com si dels tres Reis d’Orient es tractés, ens trobàvem a l'hospital de Sant Joan de Déu per anunciar la bona nova d’un donatiu destinat a dita institució i a un projecte molt concret relacionat amb la lluita contra el càncer infantil.

Per sort, només 1 de cada 200 casos de càncer és infantil (1.200 casos/any front a 240.000 casos/any de càncer adult a Espanya), però malauradament, per aquesta causa en l'àmbit d’investigació és considerada una malaltia minoritària i no se li destinen tots els recursos que serien desitjables, ja que són molt pocs els infants afectats en comparació amb d’altres malalties i mai serà prou rendible econòmicament per a la indústria farmacèutica. Sort n’hi ha de la filantropia, de la generositat d’empreses i particulars que conscients de la necessitat no escatimen esforços per ajudar en la mesura de les seves possibilitats a tan noble causa.

Afortunadament, però, els avenços en aquest àmbit han portat a que un 80% de càncers infantils es curin, però és clar, encara en queden que no es curen, com és el cas del tumor difús de tronc cerebral, en què la supervivència és nul·la. Resta, per tant, molt per a fer i s’ha de seguir bolcant-hi esforços per assolir un 100% de curacions.

S’ha de dir que el càncer infantil, a diferència de l'adult que va lligat a l'envelliment, es produeix en la fase de desenvolupament de l'infant. Això també provoca que els tractaments deixin moltes més seqüeles en els pacients i que la investigació i els avenços tecnològics es centrin justament en trobar mètodes menys agressius per assegurar un millor desenvolupament després del tractament i l’afortunada curació.

L’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu desenvolupa una encomiable missió quin origen es remunta a fa cinc segles i que avui disposa aproximadament de 300 hospitals, a 50 països i als cinc continents i, en concret, el Pediatric Cancer Center de Barcelona s’ha convertit en una referència internacional en la lluita contra aquesta malaltia.

Aquells tres Reis d'Orient, procedents en aquest cas d’Andorra, es varen sentir encara més reconfortats al comprovar que un bocí del seu país i la seva gent tenia quelcom a veure amb aquest centre. De fet, el SAAS i l’hospital de Sant Joan de Déu varen signar un conveni de col·laboració al 2014 que abasta múltiples disciplines i que ha portat a que cada any hi hagi al voltant de 1.000 atencions a infants andorrans, sigui per estades d’hospitalització, cirurgies major o menor ambulatòries, urgències, visites i proves complementàries.

Inoblidable experiència, aquella visita a les instal·lacions en funcionament i també a la part de nova construcció on es millorarà encara més, tot allò que tingui a veure amb la investigació, l’atenció i acollida de pacients i familiars, amb els més innovadors tractaments i instal·lacions quirúrgiques, però sobretot, veure aquells infants, alguns recent nascuts, ingressats a l’UCI lluitant contra la malaltia, i en general, esdevenir espectador d’excepció d’aquella interacció entre pacients en tractament, els seus familiars i metges i personal mèdic, i tot en un entorn humanitzat, que no sembla un hospital sinó més aviat un jardí d’infància, un parc temàtic destinat a l'oci i divertiment d’aquells que es troben per una o altra causa atrapats per un ensurt del destí.

En definitiva, una gran experiència i una gran lliçó per a tots aquells que de vegades oblidem als que més pateixen. Per això val la pena fer l’esforç de comprometre’ns amb tan nobles causes com aquesta que evoluciona mercès a la generositat i l’altruisme de molts que, deixant de banda per un instant les necessitats materials i supèrflues, s’impliquen donant allò que poden.

Quan sortíem d’aquell particular paradís, amb l’ànima plena i colpits per no poder fer més encara per ajudar a aquells dolços infants, aquells petits éssers humans plens de l’amor que allí es respirava, els peus no ens tocaven al terra. Puc ben bé dir que si el cel existeix allò ha de ser el que més s’hi assembla.

Si amics, existeix una estació de l’esperança, l’hem retrobada i redescoberta ara fa uns dies i us convido a tots a visitar-la. Us asseguro que mai més tornareu a ser els mateixos i que us sentireu emocionalment obligats a vincular-vos-hi d’una o altra forma. Mentre hi hagi un infant que ho necessiti, la generositat de cadascun de nosaltres es seguirà fent necessària!