Com explicar Andorra

Quan els andorrans sortim d’Andorra, sigui per viatjar o per viure, sempre hem d’acabar explicant el país. Sempre ens trobem persones que en saben molt poc, que en tenen una imatge esbiaixada pels mites populars —no sempre necessàriament positius—, o que simplement no en saben res. Per això tenim una sèrie de frases explicatives senzilles i preparades per poder donar una imatge que faci justícia al Principat.

Fins ara una explicació molt recurrent era dir que Andorra és un país enmig dels Pirineus, molt petit i que la condició més coneguda era ser un paradís fiscal. Bé, això a poc a poc va desapareixent, i entre llistes dels esportistes d’elit i ‘youtubers’ que s’hi han traslladat per evitar pagar certs impostos als seus països d’origen —aquest és un altre tema sucós i moralment complicat—, els andorrans hem començat a parlar de certs esdeveniments i projectes que s’hi duen a terme.

N’hi ha molts que intenten desbancar la sempre omnipresent Caldea o el fins ara indivisible Grandvalira. Hi ha certa gent, resident a Catalunya, que coneix Andorra per AINA, altres per les copes del món de MTB i de descens que se celebren a Vallnord a l’estiu i molts perquè de petits els pares els portaven a esquiar a l’hivern o a fer muntanya a l’estiu.

Un d’aquests esdeveniments que serveix per explicar Andorra, i sobretot la seva gent, és l’Andorra Ultra Trail Vallnord. Any a any, i ja en porten deu, aquesta travessa de muntanya ha anat creixent exponencialment fins a arribar a ser una de les destacades a escala mundial. No ho dic jo, sinó els participants i acompanyants dels cinquanta països que hi participen.

Últimament s’han sentit diversos rumors derivats de la decisió de Gérard Martínez i Valérie Lafleur. Els organitzadors han anunciat que aquesta edició serà l’última com a màxims responsables i que passen el relleu a les seves filles Sandra i Lídia, que fa molts anys que estan integrades en les dinàmiques de l’organització.

Els rumors van des que s’està buscant un comprador, fins que pot desaparèixer, passant per un possible canvi de seu. Els canvis a vegades milloren el producte com es coneix, però en altres ocasions la millor manera que tot vagi bé és no tocant res. Després de viure’n ja tres edicions fent el seguiment de la prova i tenint molts coneguts que tenen marcada l’AUTV al calendari molts mesos abans que aquesta comenci, tinc clar que el país ha d’aconseguir que res no canviï.

Primer, pel que suposa per Andorra, ens hem de reinventar i la millor manera de fer-ho és aprofitar el més bonic que tenim: el nostre paisatge. Segon, per la feina de totes les persones involucrades des de la primera edició fins a la que s’està celebrant aquests últims cinc dies. Tercer, i com a argument més emocional, veure les cares dels 3.200 corredors sortint des de la plaça d’Ordino ja sigui a les set del matí a ritme de batucada com a mitjanit sota les estrelles és espectacular.

Encara és més increïble veure el rostre dels que han aconseguit acabar el seu repte. Els seus somriures són de gratitud als voluntaris, a l’organització i a totes les persones que els han animat durant les hores a la muntanya. Sense dubte, però, em quedo amb la tossuderia dels que no han pogut acabar la cursa a la qual s’han inscrit. La majoria diuen que hi tornaran l’any vinent. L’experiència de participar, més enllà d’acabar o no, els ha omplert tant que només volen tornar i mostrar l’etern agraïment a l’AUTV.