‘Te extraño, mamá’
Andorra la VellaFa gairebé setanta anys que Colòmbia està en guerra. En totes aquestes dècades d'horror, hi ha dues dates en què les bales callen i es fa una mena de treva, de vegades explícita i de vegades tàcita: Nadal i el Dia de la Mare. Fins i tot enmig d'una guerra fratricida hi ha un moment per recordar la mare, un moment -fugaç i dolorós- per dedicar-li, abans que les bombes i les bales tornin al seu destí carnisser.
Fa cinc anys que vaig deixar la meva mare a l'altra banda de l'Atlàntic. Ens vam acomiadar entre llàgrimes a l'aeroport de Bogotà, i just abans de travessar la porta, vaig girar-me per veure-la una darrera vegada; m'enviava petons pels aires, es posava la mà a la boca i llençava petons amb una força que mai li havia vist.
La meva mare és una dona pragmàtica, valenta i decidida. Brutalment sincera i amb un cor enorme. Només hi ha una cosa amb què menteix: quan es posa malalta. No diu res a ningú, s'ho menja tot; i jo, a milers de quilòmetres de distància, pateixo molt quan li intueixo una esquerda de fragilitat a la veu. Voldria amb totes les meves forces poder mirar-la als ulls i comprovar que, de veritat, està bé. Voldria que mai es trobés malament.
La meva mare no parla català, però comença a entendre'l - o almenys ho intenta-. Ha vist tots els programes de tele en els quals he participat. Així, ha conegut i dominat el TV3 a la carta i ara s'ha posat amb la plataforma d'Andorra Televisió; tot i que la meva mare ni tan sols té correu electrònic, i el WhatsApp va començar a fer-lo servir quan vaig marxar, ho fa per entendre de què va el que faig aquí, tan lluny de casa - de la seva casa-.
La meva mare m’ha ensenyat a ser solidari, a donar un cop de mà sempre que algú ho necessita, a empatitzar i patir el dolor dels altres, a plorar quan veig una injustícia i a fer alguna cosa per esmenar-la. La trobo a faltar cada dia i sé que ella a mi també, però hi ha dies, -moments eterns i punyents- en què el pes de la seva absència, i de la meva distància, em pesen com una llosa de ciment al cor.
Hi ha dies que voldria creuar d'un salt l'oceà i abraçar-la tan fort que s'oblidi que un dia vaig marxar; hi ha dies en què em cauen les llàgrimes pensant en ella, en el seu somriure, en la seva veu, en el seu riure i els seus acudits dolentíssims. Avui és un d'aquests dies: ‘te extraño, mamá’.
