Tan grans com som

Sovint es diu que tot està inventat. No sé si és ben bé així, però no és cap mentida que molts patrons es repeteixen i, en definitiva, els testos s’assemblen a les olles. És per això que és fàcil pensar que cadascú de nosaltres és una construcció que deriva de tot allò o tot aquell en qui ens volem emmirallar. Almenys, el que és lògic és que no copiem allò que no ens agrada. Heus aquí la importància dels referents, a què he fet referència en alguna ocasió: patim perquè les noves generacions fan menys ús de la llengua catalana i, el poc que fan, és de baixa qualitat. Però, alhora, quants referents tenen? I, de quina qualitat? Per activa i per passiva es fa patent que la pervivència de la llengua catalana demana a crits que algú corregeixi aquesta manca de referents catalanoparlants i idiosincràticament catalanocèntrics. Mentrestant, segons dades de la Plataforma per la llengua, tan sols el 32,5 % dels habitants dels territoris de parla catalana utilitza el nostre idioma habitualment.

Fins fa uns anys, podia servir l’estratègia de crear uns mitjans de comunicació catalans i catalanocèntrics potents i desacomplexats. Si almenys avui seguissin compromesos amb la llengua en lloc de voler eixamplar la base de l’audiència deixant arraconant cada cop més l’ús del català i la qualitat lingüística... El cas és que actualment, i des que el 2012 es va clausurar el canal 3XL, que justament va néixer com una portal d’internet ambiciós, hi ha un buit molt gran de continguts juvenils en català. I la xarxa és un camp sense tanques, de manera que cadascú mira les produccions que vol i, el català hi té molta competència. Però si almenys hi hagués un volum de continguts en català coherent amb l’envergadura de deu milions de parlants...

N’és ben bé, de crua, la realitat. Segons dades de la Plataforma per la Llengua, de les més de 2.000 pel·lícules i sèries de Netflix, a la fi del 2019 només n'hi havia quatre de disponibles en català, malgrat que de 331 n’existeix la versió en català, doblada o subtitulada. O, d’altra banda, als premis Gaudí de l’Acadèmia del cinema en català, enguany, només s'hi han presentat com a candidates sis pel·lícules rodades en català, vuit menys que l'any passat i una de les xifres més baixes de la història dels guardons. De fet, ja em direu si es pot parlar de cinema català si no és en català... Un debat similar va sorgir el 2007 quan es va convidar la literatura catalana a la Fira del llibre de Frankfurt i la conclusió de què era literatura catalana i què no va ser ben clara... Però aquesta és una altra qüestió.

Vull pensar que als governs dels territoris catalanòfons els preocupa aquesta situació d’emergència lingüística i la manca de referents per a les noves generacions. I si no saben ni per on començar, la Plataforma per la llengua els ha preparat una mica de full de ruta, vinculat a la campanya Més audiovisual. Proposa deu mesures concretes i molt interessants a la Generalitat de Catalunya: augmentar el finançament del sector audiovisual, atraure noves plataformes digitals i crear un parc audiovisual, que la cartera de mitjans audiovisuals recuperi pes dins d’un departament del govern, que es garanteixi la versió en català dels continguts de les plataformes digitals, revisar el llibre d’estil de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals per reforçar la normalització lingüística, crear un òrgan de coordinació en l’àmbit audiovisual amb el País Valencià i les Illes Balears, augmentar el marge competencial català a partir de la directiva europea de l’audiovisual, que es compleixin els percentatges de català establerts a la llei del cinema, que s’actualitzin els marcs legals en la matèria i recuperar un canal de l’estil del 3XL.

Assumir tot aquest cabal de propostes seria l’òptim i seria senyal d’ambició. Però lamentablement és poc versemblant que això passi a curt termini. No endebades, el que és indiscutible d’entrada és la necessitat de coordinació entre els governs dels territoris que compartim llengua. No pot ser que en Doraemon el tinguem doblat en català central, en català balear i en valencià però, mentrestant, no tinguem Joc de trons en cap variant de la llengua. Per això, en un context en què tan necessari és actuar a tots els territoris com optimitzar recursos, tota lògica apunta a fer quelcom conjuntament. Potser la proposta de coproduir un canal generalista o un canal d’informació 24 hores és complicat per allò de la política, les idiosincràsies, les identitats i les prioritats. Mentrestant, l’experiència de BonDiaTV, potser es queda folklòrica i residual. Però, en canvi, sumar els recursos disponibles per part dels ens de ràdio i televisió valencià, balear i català per fer un bon canal, tan necessitat, de continguts juvenils (no pas infantils) podria donar lloc a quelcom molt potent, de qualitat i d’èxit.

Els últims anys, IB3, TV3 i À Punt ja han anat intercanviant-se sèries. Per tant, la base i part de la predisposició ja les tenim. Per si no fos poc, per fer realitat aquest projecte no caldria signar convenis de reciprocitat d’emissions entre territoris, permetria disposar de més continguts, augmentar l’oferta de qualitat enfocada als joves i crear referents juvenils moderns i atractius en la nostra llengua. Tot plegat queda en la voluntat de ser valents, fer-ho realitat i trencar algunes fronteres mentals imposades que ens impedeixen ser tan grans com som. Perquè, encara que repartits en diversos països i parlant diversos dialectes, deu milions de parlants no fan una llengua petita, ni una llengua que no es mereixi apostar-hi.