Hem tingut un fill prematur extrem i ens hem sentit molt sols per part de les institucions d'Andorra

Andorra la VellaCarta al director:

Mai hauria pensat a escriure un problema personal real del dia a dia a un mitjà de comunicació i el mateix o tan semblant que existeix en moltes llars, però aquesta és la meva realitat, la nostra realitat.

Em dic Oriol Jové, de 29 anys, resident a Andorra, de procedència lleidatana. Vaig venir aquí amb totes les ganes del món, sentint-me un Andorrà més i amb el propòsit d'aportar tot el meu esforç, il·lusió i sacrifici al petit país dels Pirineus. M'he compromès deixant-ho tot per viure dignament envoltat de muntanya. Amb la meva parella, E.A, de 26 anys, Andorrana de naixement, ens vam instal·lar en un petit pis d'Encamp, iniciant així un principi que en un futur teníem pensat a millorar.

Vaig tenir la sort de trobar feina del que sempre he fet i m'agrada, i ella de tenir una feina que també és la seva vocació. El que més em va cridar l'atenció era l'alt preu dels lloguers i de tot en general, amb relació als sous estava molt descompensat, però en aquell moment anàvem fent amb lo bàsic, era el que hi havia.

Un cop vam tenir tot ja més estable, vam anar pel següent pas que era el que els dos volíem, la bonica aventura de ser pares, així que vam començar a mirar un pis més adequat per a formar una família, més que el que ja ens va costar de trobar de 50 metres quadrats i pràcticament ens va resultar una missió impossible. Demanant un avançament de 4 mesos i uns preus molt elevats, no ens podíem permetre aquest pas. Així que vam dir de anar-ho mirant i esperar a que sortís l'oportunitat. Deixant en standby aquest pas, vam decidir tirar-ho endavant i tenir el nostre fill, un futur andorrà.

Però tot va fer un gir inesperat, i aquí és on entra la nostra gran preocupació i mal estar diari, sent pares. El nostre petit tenia molta pressa i va néixer 3 mesos abans del que tocava, sent així considerat com a prematur extrem. El 27 de setembre de l'any passat ens va agafar totalment per sorpresa, desprevinguts. La meva parella va començar a tenir contraccions i ràpidament vam anar a l'Hospital de Meritxell a rebre assistència. S'estava posant de part. Poc m'esperava el que no hi hagués assistència per a parts tant prematurs, ni medis per a cuidar els nadons, així que després de donar insistència, se la van endur a l'Hospital Sant Pau de Barcelona ràpidament amb helicòpter, esquivant un final nefast quedant-nos a Andorra.

Així que la matinada del 28 va néixer el nostre estimat fill a Barcelona. Així doncs, vam haver de quedar-nos a Barcelona els pròxims 3 mesos, fins que li van donar l'alta a volts de Nadal. En aquell moment vam començar a sentir-nos sols, al no rebre cap ajuda consistent per part de cap lloc, l'única sort va ser la de poder-nos quedar al pis d'uns familiars i de que el treball em permetés teletreballar per no perdrem tota l'evolució del nen i recolzar a la mare en tot moment. Mentrestant anàvem preparant i comprant tot el que necessitàvem al no haver tingut temps de tot, suposant això una limitació econòmica que ja començava a mermar. En aquell moment va començar el nostre malestar psicològic.

Vam tornar a Andorra, celebrant el Nadal tots junts a casa i desitjant per any nou tenir una vida plena d'alegries i prosperitat. Però malauradament no ha estat possible per el moment. A l'haver nascut a Barcelona, havíem de fer el seguiment allà, fent moltes visites a l'Hospital, ja que a Andorra no disposa dels medis suficients per a prematurs, suposant això un enorme despesa, que més tard vam descobrir que ens cobria part la CASS, quan ja havíem realitzat un munt de viatges.

A això la pujada dels preus del lloguers que ens arriba a quasi 700 euros i la mare sense cobrar tots els mesos el 100% durant la baixa i cobrant tard. Amb una factura de llum d'uns 200 euros mensuals a l'hivern (Amb només una estufa endollable de baix consum en tot el pis) i havent de sortir del país per a fer la compra del mes, a més baix preu.

Parlant també d'una desigualtat de gènere, ja que el pare només disposa de 28 dies de baixa per a cuidar del nen i la mare, això suposa un desgast enorme pels dos progenitors. Tenia dret com a pare a disposar de 5 dies més de baixa, per ser considerat discapacitat un prematur extrem, que mai hem pogut aconseguir per tots els medis.

Tots els metges de Barcelona i Andorra ens van dir que no podia anar a l'escola bressol fins passats almenys dos anys, tenint en compte que va patir una hemorràgia les primeres setmanes de vida i necessitant així tota la cura i dedicació possible per part d'almenys un dels dos. Donat el cas, vam veure'ns obligats a acudir a l'assistenta social. Li va oferir a la meva parella la possibilitat de que treballés només un, o bé una ajuda de 100 euros mensuals a la mare quedant-se a casa o bé que acudís al metge de capçalera per veure si amb sort li allarga la baixa.

Cap opció la veiem viable. A ella se li acabarà la baixa al Maig i hem mirat totes les opcions possibles a contrarellotge, la veritat és que ho veiem molt complicat seguir aquí. Sent així, malauradament, ens veiem obligats a abandonar el país i iniciar una vida nova al país veí, afrontant els problemes inicials que això comporta. Podent així posteriorment viure millor i tenint més espai per fer créixer un fill i ajudes en aquests casos.

Ens hem sentit i ens sentim molt sols per part de les institucions, només volem donar-li veu al problema, que qui passi el mateix ara o en el futur pugui ser escoltat i millor atès que nosaltres, de forma més humana. Crear consciència i moviment per un problema real. Ens estimem Andorra i ens dol a l'ànima haver de perdre aquesta decisió, però esperem que sigui un fins aviat.

Moltes gràcies per donar-li veu i fer-ho arribar a tota la gent. I moltes gràcies a tota la gent que humilment ens ha ajudat amb el cor a la mà.