Declaro davant de notari o notària que no rebo cap subvenció, comissió, suborn o regal dels organitzadors del L’Andart, el festival UllNu, el SaxFest i el Jambo Street a canvi de publicar-los un article elogiós un cop a l’any.
Els seus creadors i impulsors són bojos tossuts que han ideat iniciatives culturals interessants, participatives, eines de turisme cultural (sempre ben aprofitades i publicitades?), lúdiques, fresques i per tots els públics. I, un cop les han ideat, han aconseguit un suport institucional important. Cultura, per sentir i per pensar, que sorgeix de baix cap a dalt.
He viscut de prop aquesta edició del L’Andart que just fa uns dies que es va enretirar d’Engolasters i que ha rebut 160.000 visitants, perquè un conegut meu hi ha exposat. He vist el procés de creació de les obres, la reflexió i la tècnica, la passió i la complicació de la vida per fer les fotografies i per muntar-les enmig i damunt de rocs. He vist les hores infinites de dedicació de l’organitzador de tot plegat i la cura de tots els detalls i la il·lusió dels altres participants.
I, sobretot, he vist la reacció de la gent d’aquí i, especialment, de fora davant d’aquell desplegament d’obres enmig de la natura. Conec gent –i ho declaro davant de notari o notària de nou- que ha pujat dos cops a Andorra. El primer cop han descobert L’Andart i, el segon, han volgut que els seus fills també el visquessin i es fessin fotos divertits davant les imatges d’humans i gossos que s’hi van exposar. Conec gent de fora que s’ha sorprès d’una Andorra molt diferent del “carrer de les botigues”, que ha gaudit de la natura i que després també ha anat a l’hotel, al restaurant, i al supermercat, per descomptat. Aquesta ha estat la meva humil experiència sense conèixer cap consultor de màrqueting que em calculi l’impacte econòmic del L’Andart.