Insensat aplaudit
Cinc segles més tard però amb el mateix atreviment. Aquests dies Pablo Casado desembarcava a Mallorca, igual que el segle XV ho feien tot d’espanyols conquistadors i evangelitzadors davant dels nassos dels nadius americans. Ja podia ser que qualsevol d’aquells pobles, per poca tecnologia de què disposés, tingués una cultura més avançada o un grau de civilització superior que aquells encamisats armats seguien entestats a convèncer-los que creure en el déu de Jesucrist era el veritable antídot per no acabar malament i que parlar castellà feia més fi. I igual que amb allò de cornut i pagar el beure, se’ls quedaven terres i els prenien recursos. Doncs això, que avui l’obligació de formar part d’Espanya i el cataclinc-cataclinc del dèficit fiscal (de 4.000.000.000 euros cada any a les Balears!) mantenen, malgrat els segles, una banda sonora similar en l’espanyolisme del qual forma part el líder del Partit popular.
El cas és que el senyor Casado va aprofitar un míting per informar els militants (falta saber si eren locals o d’importació vinguts per aplaudir) que no parlen català, no. Que ells parlen el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer (això si realment el parlen!). No sé si es pensava que els oferia una gran revelació... Sigui com sigui, comunicar-los això a aquestes alçades significa que ell creu que els seus oients no saben què parlen; que encara necessiten que algú vingui els ho expliqui. Potser ho pensa, sí. Però el cas és que pressuposar que el públic a qui t’adreces no sap quina llengua parla, és tractar-lo d’inculte, cap avall. El millor és que ell pretén que se’l creguin, sense ni una mínima justificació acadèmica, com si fossin un ramat de xais esgarriat. Tot plegat, molt pretensiós i clarament adoctrinador.
El més paradoxal de tot plegat és que aquest fragment del discurs l’introdueixi dient “ens comprometem amb la llibertat lingüística de les illes balears”. Ai las! Si això fos cert, viuria i deixaria viure. Però en realitat, el seu partit imposa sense cap fonament la idea que els idiomes que es parlen a cadascuna de les illes Balears són diferents i que no formen cap contínuum lingüístic amb el català.
Referint-me de nou al discurs, em sorprèn quan acusa els catalans de no conèixer les illes Balears i de no haver “escoltat aquesta llengua”. Em sorprèn, justament, perquè parla en singular. O sigui, en qüestió de segons passa de dir que són cinc llengües singulars a referir-s’hi com si en fos una de sola. També parla de les “grans illes balears” però les empetiteix lingüísticament, fent-los veure que parlen idiomes petites i minoritaris. I, és clar, tot això ho afirma sense saber ni un borrall ni de català, ni de mallorquí, ni de menorquí, ni d’eivissenc i ni de formenterer.
En definitiva, qualsevol persona amb dos dits de front que se l’escolti, tindrà força arguments per no votar-lo. Probablement, Pablo Casado ignora que la Llei de normalització lingüística de les illes Balears es va aprovar, el 1986, amb unanimitat (igual que tota la legislació lingüística del moment), incloent-hi els vots del Partit popular. Una llei es refereix en tot moment a la llengua catalana. Tampoc deu saber que l’article 4.1 de l’Estatut d’autonomia de les illes Balears atorga oficialitat a la “llengua catalana, pròpia de les Illes Balears”. I tan constitucionalista que és, hauria de saber que aquesta llei orgànica forma part del corpus constitucional del Regne d’Espanya. I almenys per interès de partit potser estaria bé que sabés, si no és el cas, que tan bon punt el Partit popular de les illes Balears va començar a perseguir la llengua catalana, també va començar a perdre bous i esquelles a les urnes.
Aprofitant l’avinentesa, si bé Pablo Casado també va insistir durant el míting que els països catalans no existeixen, és justament l’espanyolisme qui, avui en dia, en fa més evident l’existència: els engloba en la llista dels únics territoris d’Espanya amb dèficit fiscal (sense comptar Madrid, que s’ho fan venir bé manegant els números perquè hi surti i justificar-hi així més inversions); els fa un sac a mida com a conjunt de territoris més perjudicats per la negativa a la construcció del corredor ferroviari del mediterrani davant l’estupefacció europea; i també els fa un altre grup a mida: el grup de territoris on més persegueix llengua pròpia.
Comptat i debatut, s’ha de ser molt insensat per menysprear el votant i el territori a la cara. Però alhora és molt dur veure com encara n’hi ha que, amb tot, l’aplaudeixen. L’atreviment fa forat enmig de l’autoodi i la manca de dignitat.