Andorra la VellaLa recent catàstrofe de la DANA que ha devastat la província de València, amb un balanç de 223 morts a hores d'ara, i una xifra encara creixent de desapareguts, és una ferida oberta al cor d'Espanya. Les pluges torrencials, que van arribar a descarregar fins a 500 litres per metre quadrat en poques hores, van desencadenar una emergència d'una magnitud que el país no veia des de feia dècades. I mentre el fang s'asseca i les tasques de rescat continuen, és moment de reflexionar sobre el veritable abast de la solidaritat i l'ètica en temps de tragèdia.
Les imatges de devastació, les històries tràgiques de famílies separades per l'aigua i la desesperació de comunitats senceres han inundat les xarxes socials i els mitjans de comunicació. No obstant això, enmig d'aquest dolor, hem assistit a un fenomen que no deixa de resultar inquietant: l'aparició de gestos de solidaritat que, sovint, semblen més dirigits a la construcció d'una imatge pública que a un autèntic suport a les víctimes. Influencers, creadors de contingut i partits polítics han aprofitat la tragèdia per mostrar el seu costat "altruista" mitjançant donacions o missatges públics que, tot i que en aparença útils, amaguen un rerefons calculat i una estratègia de màrqueting personal.
La crítica no és contra l'ajuda en si, sinó contra la superficialitat i l'oportunisme amb què algunes d'aquestes accions es duen a terme. Les xarxes socials s'han convertit en una plataforma on la solidaritat es mesura en "m'agrada" i "comentaris", i on les marques o personatges busquen consolidar la seva reputació pública amb un missatge de suport o una donació que, més que un acte d'empatia, es converteix en una eina de màrqueting. Aquest fenomen, en un context de desastre on centenars de famílies ploren als seus morts i ho han perdut tot, genera un sentiment d'insensibilitat i oportunisme que desvirtua el veritable significat de l'ajuda.
D'altra banda, la gestió política i la cobertura mediàtica també han deixat un regust agredolç. S'ha assenyalat una falta de previsió, malgrat les alertes primerenques de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) que advertien del risc extrem. La resposta de les autoritats va ser insuficient, i el retard en l'adopció de mesures excepcionals és un reflex d'un sistema que no està preparat per actuar amb la celeritat i coordinació que es requereixen en emergències d'aquesta magnitud. Les declaracions del president, Carlos Mazón, minimitzant el risc hores abans del desastre, són ara un recordatori dolorós de la falta de reacció en moments crítics.
Mentrestant, la cobertura dels mitjans de comunicació també ha estat objecte de crítiques. Molts testimonis d'afectats, aquells que assenyalen la falta de previsió o que qüestionen les decisions dels responsables, han quedat relegats a un segon pla. La narrativa actual és incòmoda per l'status quo, presentant un relat que, si bé informa, no sempre profunditza en els factors estructurals i les falles de gestió que agreugen la tragèdia.
Aquest desastre, que ha desbordat els rius i les emocions d'una comunitat sencera, ha reobert el debat sobre l'ordenació del territori i la urbanització descontrolada en àrees de risc. La construcció en llits de rius i rambles, com a la localitat de Xiva, és una pràctica que persisteix malgrat els episodis històrics que ja van demostrar la seva perillositat. Amb un país que s'enfronta a un atur en mínims històrics i una inflació que encareix els productes bàsics, les inversions en infraestructures de protecció i en mesures preventives semblen insuficients. I mentre el ciutadà se sent desprotegit i abandonat, la ira i la frustració són comprensibles.
En aquest context, el que més es necessita no és un aparador de gestos buits, sinó una solidaritat que no busqui reconeixement, sinó resultats. Una resposta política que assumeixi responsabilitats i mitjans que reflecteixin totes les veus, fins i tot aquelles que incomoden. Només així podrem honrar les víctimes i evitar que catàstrofes com la DANA de València es repeteixin al llarg dels anys.
