L’itinerari d’oratoris, esglésies, creus i llegendes

Avui us proposo una ruta circular bastant senzilla, de 10 km, que vam fer, xino-xano, en 2 hores i 9 minuts de temps efectiu en moviment. És un itinerari ple de monuments arquitectònics i escultòrics força interessants, i presenta força poc desnivell: 383 m tant de pujada com de baixada.

L’itinerari comença a l’entrada del poble de Les Bons, a peu del conjunt històric format pel temple romànic de Sant Romà de les Bons, construït al segle XII, i la Torre dels Moros, una torre defensiva, en el seu origen medieval probablement annexada a una casa forta actualment enrunada. Si feu aquest itinerari que us descric com una ruta circular, us recomanaria que deixéssiu la visita al conjunt històric de Les Bons, que domina la roca que s’alça a l’esquerra, cap al final, per assaborir-la amb temps suficient per pujar a la torre per l’escala espiral i admirar el poble de Les Bons, força ben conservat, i després seure en el marc de les finestres buides de Sant Romà i regalar-vos amb una magnífica imatge de la Vall d’Orient.

La torre va ser restaurada als anys vuitanta del segle passat, amb tots els tics i errors de l’estil de restauració dels anys vuitanta, i per tant, malgrat la presència dels matacans i espitlleres de rigor, s’assembla més a un alt colomar que a la torre d’un castell medieval (crec que en un cert moment de la seva existència, de fet, va servir de colomar), però la seva solitud d’un monument històric incomprès (i força incomprensible) té el seu encís de llegenda silenciosa. Sant Romà és una autèntica joia, sense més.

Comencem el nostre pelegrinatge agafant el vell Camí de l’Oratori cap a Meritxell. És un camí de pedres llises i rodones, d’aquells que als somnis ens menen a terres desconegudes: a la Ciutat Maragda, al Regne de Cors del País de les Meravelles... L’he fet centenars de vegades, a la llum del dia i a les fosques. A la vora, hi ha horts: hi pasturen cabretes. A l’oratori, sempre hi ha flors i espelmes. El dia de Meritxell, a primera hora del matí, sempre és ple de peregrins amb llanternes, i encara em sorprèn quanta gent opta per pujar per carretera en lloc de seguir-lo, però cada cop que ho intento dir en públic, se m’enfada la família: “Tu calla i no diguis res! Que vagin tots per carretera si volen. Que ja hi tenim prou gent, als nostres camins”.

Després d’un quart d’hora de pujada, arribem a la carretera general que haurem de creuar per seguir amb el camí. No està especialment adaptada per creuar-la: la veritat és que m’estimaria més que hi hagués una mena de pont de vidre elevat a l’aire per passar d’un costat a l’altre sense trencar la màgia del pelegrinatge amb el perill de ser atropellats per un vehicle que viatja a tota velocitat. El dia de Meritxell, sempre hi ha guàrdies urbans vetllant pels pelegrins; un dia qualsevol, com avui, has de córrer per poder continuar caminant. Vencem l’obstacle sense incidents majors, i seguim cap amunt.

El Santuari de Meritxell, que des de fa cinc anys té l’estatus de Basílica Menor i forma part de l’anomenada Ruta Mariana, conjuntament amb els santuaris de Pilar, de Montserrat, de Torreciutat i de Lorda, és un edifici espaiós, ple de llum: en les paraules del seu creador, l’arquitecte Ricardo Bofill, és una “recreació del romànic”. És la casa de la patrona de les Valls d’Andorra: la Mare de Déu de Meritxell és la nostra “reina i senyora”, en les paraules de Jacint Verdaguer. El punt focal de la basílica és la reproducció fidel de la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell, a la que sempre dirigim les nostres pregàries. El Santuari de Meritxell és el lloc del meu casament, del bateig i de la comunió de la meva filla, un lloc que mai deixo de visitar i d’admirar.

Continuem la ruta pel vell Camí Ral cap a Prats i Canillo. Hi trobem la creu de terme de Meritxell, també coneguda com a Creu de Carlemany, un altre oratori i finalment, la rèplica de la famosa Creu dels Set Braços, protagonista de la llegenda negra sobre el dimoni, la burla, la por i la mort. Sempre he pensat que les llegendes d’Andorra amaguen més del que expliquen, sempre he intentat reexplicarles a mi mateixa i reinterpretar-les.

Passem pel costat de l’església de Sant Miquel de Prats: un deliciós exemple de romànic rural. Des d’aquí, es podria continuar pel Camí interparroquial Sant Miquel de Prats - Les Pardines - Sant Miquel d'Engolasters, i per un moment, ens ho plantegem, però la previsió del temps es dolenta, s’esperen pluges, i decidim limitar-nos a la ruta circular prèviament pensada. Anem fins a Canillo, hi berenem, i emprenem el camí de tornada, per tots els mateixos llocs que us he descrit abans.

Tal com estava previst, la pluja ens agafa als últims metres del Camí de l’Oratori, i en lloc de dirigir-nos cap al conjunt històric de Les Bons, travessem un aparcament de terra cap al carrer on vivim, que es diu – glòria a aquells qui posen noms als carrers del meu poble! - carrer Ciutat Pubilla de la Sardana, i sota la pluja barrejada amb pedregada, correm cap amunt. Sort que havíem agafat impermeables. Bona tardor a tots, i compte amb el temps.