Jocs

L’altre dia, una fotografia publicada a la premsa ens ensenyava una colla de representants de la "societat civil catalana" (sic) celebrant cofois i mudats el nou impuls a la candidatura Barcelona-Pirineus per als Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2030. Probablement, minuts després de la fotografia, tots van agafar el Cayenne per pujar a passar el cap de setmana a la Cerdanya, a la recerca i captura del cep. Semblaria que, després d’un cicle de dubtes, ara tots ho veuen més clar. Fins i tot el germà gran d’aquest digital va publicar un editorial moderadament entusiasta sobre el tema. Les propostes semblen, d’entrada, prou raonables: gens d’especulació, respecte mediambiental, sostenibilitat i etcètera. Tot és molt bonic, música celestial, però em temo que falla per la base: pel respecte pels pirinencs. No s’haurien d’esperar els jocs el 2030 per exigir bones comunicacions. I tan costaria fer arribar un internet digne d’aquest nom a tots els nuclis? Bé, la llista de greuges seria molt llarga. Semblaria que les administracions no tenen l’elasticitat necessària per tractar un país singular, amb necessitats específiques, on moltes vegades cal un plus de voluntat per viure-hi que és torpedinat contínuament per normes i visions metropolitanes. No és raonable esperar que et donin els jocs per desdoblar l’eix del Llobregat ni per aconseguir que el tren entre Puigcerdà i Barcelona vagi més de pressa que quan el van inaugurar (aviat farà cent anys). Per cert, que ara tornar a córrer la proposta d’allargar la línia fins a Andorra. Seria fenomenal, però em temo que s’ha fet un segle tard. I, a més, aquell any no nevarà i m’imagino tots els de la societat civil anant de rogatives a Sant Ermengol, advocat per la pluja (però no sé si per la neu).