Kioskiero

Conduint amb la ràdio. Tinc aquest costum de conduir sempre amb la ràdio. Encara que m’agrada molt la música, fa més de trenta anys que pràcticament sempre condueixo amb la ràdio. A vegades estic atent i a vegades són senzillament unes veus que m’acompanyen en els meus trajectes quan vaig sol. La setmana passada estava fent un d’aquests trajectes en que les veus de fons són senzillament un acompanyament que no escolto però que sento, quan de sobte una notícia de segona, una notícia d’aquelles que complementen un informatiu, em va captar tota l’atenció. La notícia explicava que el darrer quiosc de la Universitat Autònoma de Barcelona tancava les seves portes el proper u de desembre. Que tanqui un quiosc és en teoria una notícia irrellevant, però aquesta em va despertar totes les neurones i tots els arxius dels records es van engegar. No tancava un quiosc qualsevol, tancava el quiosc de la Facultat de Ciències de la Comunicació, caram la meva, la facultat on vaig estar cinc anys de la meva vida. Una facultat on, vist amb perspectiva, les assignatures no em van ensenyar gran cosa, però sí que vaig aprendre moltes coses per vies alternatives a la de les assignatures. Tancava el famós Kioskiero, el que a la meva època portava un tal Xose, que també era estudiant de la facultat. Cada dia quan arribava a la facultat anava a comprar un o dos diaris, jo pensava que era imprescindible per un estudiant de periodisme de fa gairebé trenta anys, llegir un mínim de dos diaris des del principi fins al final. No era l’únic, l’habitual era veure els estudiants de periodisme amb el diari al costat de la carpeta d’apunts de les assignatures. Avui tanca perquè, segons vaig sentir a la notícia, l’autorització només els permet vendre diaris i ja no en venen, o en venen molt pocs. Ho entenc, jo sóc el primer que ja no llegeix diaris de paper i que quan ho faig online vaig directament a la notícia i la feina és meva per saber el què és veritat i el que és post-veritat. Realment és difícil de fer-se una composició del què passa perquè quan parlen de coses que jo conec o de mi, rarament l’encerten. En fi, que estem en un món on tothom pot escriure una notícia, verdadera o falsa, i publicar-la electrònicament i deixar-la al Google de forma eterna. Abans un diari era una font mitjanament creïble (tot i que segurament també ens prenien el pèl igual que ara), ara ja estan obsolets davant els mitjans electrònics i tant els uns com els altres són en molts casos més fons de post-veritat que de veritat. En fi, que em quedo amb els records que em va despertar la notícia que vaig sentir a la ràdio la setmana passada, la reflexió sobre la post-veritat, els mitjans electrònics on tothom pot escriure i l’obsolescència dels diaris de paper la deixo per un altre dia. D.E.P Kioskiero!