L'odi al jueu
La Seu d'UrgellL’any 1933, Adolf Hitler guanyava les eleccions a Alemanya després d’una campanya d’estigmatització i culpabilització del poble jueu. La seva propaganda va fer circular, entre d’altres mentides, que la comunitat jueva era la culpable de la decadència del país i que malgrat representar només el 0.77% de la població posseïa el 20% de la riquesa. El seu mandat va resultar en l’extermini industrialitzat en camps de concentració i forns crematoris de dues terceres parts de la població jueva europea. L’Holocaust.
Tanmateix, l’odi als jueus no el va inventar el nazisme. Els mites antisemites que caracteritzen el jueu com algú que controla tots els espais de poder des de l’ombra; que és àvar i usurer; que té una doble lleialtat en favor de la seva pròpia comunitat i en detriment del país on viu; que mata infants... s’arrosseguen des dels temps bíblics, amb el mite del poble Deïcida, i s’han anat reinventant en funció del moment i el lloc.
Així, a la Europa medieval s’afirmava que els jueus assassinaven nens cristians com a ritual religiós per recrear la mort de Crist i al segle XIV se’ls va acusar d’haver enverinat els pous per espargir la pesta bubònica. Al segle XV, els Reis Catòlics els van expulsar de la península Ibèrica amb l’excusa que havien conspirat per convertir al judaïsme a tots els catòlics i principis del segle XX, a la Rússia Tzarista, es va difondre la teoria d’un suposat pla jueu per controlar els moviments comunistes i fer-se amb el poder mundial.
De la mateixa manera que l’antisemitisme no el va inventar Hitler, tampoc no es va acabar amb la victòria dels Aliats a la segona guerra mundial.
Adaptant els mateixos mites als nous temps, la judeofòbia continua incessant la seva batalla per marcar un relat que culpabilitzi els jueus de tots els mals que ens afecten.
Ho hem vist recentment quan grups de manifestants conspiranoics arreu del món culpaven als jueus d’haver-se inventat l’actual pandèmia per satisfer una suposada agenda de dominació mundial, pintant parets amb estrelles de David al costat de la paraula ‘Plandemia’ -com va passar al barri del Born de Barcelona-. I ho estem veient aquests dies durant l’escalada de violència entre l’organització terrorista que governa la franja de Gaza i Israel.
La crítica a Israel és el paraigües sota el qual, avui, s’amaga l’antisemitisme més ferotge.
Per l’antisemita, Israel encarna tots els prejudicis que històricament s’han atribuït als jueus i troba en això que anomenen ‘antisionisme’ una manera de seguir perpetuant els mites judeòfobs sense aixecar cap sospita.
Avui el jueu ja no és àvar perquè roba diners amb la usura dels seus préstecs, és àvar perquè roba terra als Palestins per ambicions imperialistes. Ja no mata nens cristians per fer rituals macabres, mata nens Palestins per recrear-se en la seva maldat. Ja no conspira per instigar a la revolució comunista, conspira per desestabilitzar l’Orient Mitjà com a poder a l’ombra dels Estats Units. Ja no manipula catòlics per convertir-los al judaïsme, manipula els mitjans de comunicació per alinear-los amb els seus interessos.
L’Aliança Internacional pel record de l’Holocaust, formada per 41 Estats, ha redactat una definició d’antisemitisme que ha estat adoptada per totes les democràcies del món, inclosos Canadà, Estats Units, Argentina o la Unió Europea. Segons aquesta definició, és un acte d’antisemitisme negar als jueus el seu dret a l’autodeterminació, per exemple, al·legant que l’existència de l’Estat d’Israel és una obstinació racista. De la mateixa manera, considera antisemita establir comparacions entre les actuals polítiques de l’Estat d’Israel i les dels nazis. També, acusar als ciutadans jueus de ser més lleials a Israel que als interessos dels seus propis països; considerar als jueus com a grup de ser responsables de les accions de l’Estat d’Israel; o aplicar un doble raser demanant a Israel un comportament no esperat ni exigit a cap altre país democràtic.
Malgrat la claredat d’aquesta definició, les protestes que han tingut lloc aquesta passada setmana a diverses ciutats europees sota el pretext de la defensa de Palestina, han donat via lliure a una desfilada de consignes i representacions antisemites sense que cap activista antiracista, cap organització de drets humans, cap moviment progressista, n’hagi fet una denúncia pública.
Hem assistit a cants de ‘mort als jueus. Violeu les seves filles’ i a la representació de la figura d’un jueu a través d’un ninot inflable amb el nas gros i punxegut i banyes de dimoni a Londres, que ja ha rebut la condemna del seu primer ministre Boris Johnson.
A Alemanya, Angela Merkel ha condemnat els clams instigant a la violència contra els jueus i demanant l’extermini de l’Estat d’Israel i el seu portaveu ha afirmat que se sent avergonyit de que els jueus no puguin moure’s lliurement i amb seguretat dins del país. Actes semblants a Brussel·les, a París, a Madrid o a Amsterdam amb banderes d’Israel amb l’estrella de David substituïda per l’esvàstica nazi, banderes de l’organització terrorista Hamas, proclames per una Palestina lliure des del Jordà fins al mediterrani -és a dir per l’eliminació d’Israel- i, entretant, sinagogues i escoles jueves protegides per policia amb armes llargues per evitar que fossin vandalitzades.
La sobredimensió del conflicte Israel-Palestina i la passió que desperta entre persones que no es preocupen per absolutament cap altre conflicte internacional. La desproporció en els minuts de Televisió que ocupa en comparació a altres guerres malgrat no tractar-se, ni de lluny, del conflicte en actiu amb el major número de víctimes. La denegació a Israel del seu dret a defensa després d’haver rebut més de 3000 míssils dirigits a matar la seva població civil, sabent que qualsevol altre Estat sota un atac similar hauria respost, com a mínim, amb la mateixa contundència. L’afirmació que Israel és un estat il·legítim i temporal. Tot això són actes d’antisemitisme, no de crítica legítima a un govern.
Fa 80 anys aquí, a casa nostra, es va aconseguir crear una maquinaria d’extermini institucionalitzada per acabar amb tota la població jueva del continent. Un odi d’unes dimensions tan monstruoses no desapareix d’un dia per l’altre.