L'ànima fallaire de la Rosa

Hi ha articles que fas des del sentiment. Des del fons del cor. Avui, a més, m'atreveixo a assegurar que el sentiment és compartit per tot el col·lectiu de gent que forma part de la comunitat fallaire d'Andorra la Vella. I cal dir també que, per les mostres de condol que hem rebut, s'ha fet extensiu a tots aquells fallaires pirinencs que la van conèixer.

Manllevant paraules del Joan Reguant, la Rosa Ferrer va ser la persona clau i determinant perquè la candidatura de les falles a la Unesco fos una realitat. Una afirmació compartida, primer, pel nucli de fallaires que van treballar per tirar endavant la candidatura i, segon i per extensió, per la resta del col·lectiu. Perquè la Rosa tenia ànima fallaire. És cert, mai havia sortit a rodar falles pels carrers del Centre Històric. De fet, quan la vaig entrevistar el juliol de l'any passat, en el marc de les xerrades que feia amb diferents persones per a la construcció del relat del llibre del trentè aniversari de la recuperació de les falles a Andorra, ella mateixa em confessava que sabia i coneixia de la festa, naturalment, però que no era conscient de la dimensió i del fenomen de les falles.

En va començar a prendre consciència l'any 2009, quan el dia 23 de juny, amb l'arribada de la Flama del Canigó davant de Casa de la Vall i el relleu de fallaire major, el Fidel Solsona l'ajudava a vestir-se la capa, l'Albert Samarra li posava per primera vegada una falla encesa a les mans i ella la rodava amb tota l'energia. M'ho explicava amb aquells ulls plens de vida -sí, plens de vida he dit- i aquell somriure que tant la caracteritzaven: "vaig ser la primera política a rodar una falla!", em repetia orgullosa al seu nou despatx professional. Estic convençut que allí va començar una història d'amor entre la Rosa i les falles. Un fet que es va repetir el 2010 i aquell mateix any a Sant Pol, en el marc de l'agermanament, i el 2011, i el 2012, i... mai va faltar a la cita de cada 23 de juny davant de Casa de la Vall a compartir amb nosaltres, com una fallaire més, la cremada de la primera falla.

Entendre la dimensió del món de les falles i la seva gent va ser, sens dubte, decisiu perquè en el moment que va arribar la possibilitat de preparar una candidatura per inscriure la festa en la Llista representativa del Patrimoni cultural immaterial de la humanitat, el paper de la Rosa com a cònsol major d'Andorra la Vella fos determinant. Ella sempre ens deia que "només em vaig limitar a acompanyar-vos", però és difícil descriure, tot i que us ho podeu imaginar, què va significar per al col·lectiu fallaire constatar que per primera vegada una institució, amb la seva màxima autoritat al capdavant, feia tot el possible, a dins i a fora del país, perquè esdevingués una realitat un somni del que tant n'havíem sentit a parlar però que mai es materialitzava.

Sí, la Rosa tenia ànima fallaire i cada 23 de juny tindrà una falla preparada per a ella.