Llegir l’article complet

Recordo que em va sobtar quan, ja fa uns anys, un mitjà de comunicació del país va decidir restringir només als subscriptors l’accés a les notícies completes publicades al seu lloc web, mentre que a l’hora d’escriure comentaris a aquestes mateixes notícies no hi posaven cap límit. Això va donar lloc, els primers dies, a perles de l’estil: “No he llegit la notícia sencera, només el titular, però així i tot blablabla”. Perquè la llibertat d’expressió és un dret fonamental, reconegut als ordenaments jurídics dels països democràtics, que al costat de la llibertat d’opinió comprèn el dret a la informació. Se sobreentén, doncs, que per opinar cal estar informat i que qualsevol mitjà hauria d’aspirar a informar els ciutadans, previ pagament o no pel seu producte, abans que aquests puguin formar-se i emetre una opinió. Però la digitalització dels mitjans i la gratuïtat generalitzada dels continguts a internet han posat en risc el model de negoci, de manera que les empreses periodístiques se les han hagut d’empescar per sobreviure en el nou paradigma comunicatiu: els comentaris fets pels lectors són visites que comptabilitzen a l’hora de vendre publicitat i, per tant, com més comentaris, millor.

Les xarxes socials, i especialment Twitter, propicien igualment la (sobre)manifestació de les opinions més diverses, amb una immediatesa que no és gens amiga de la reflexió. És així que em trobo l’altre dia amb la piulada d’una amiga periodista, a qui li acabaven de criticar un article no pel contingut, ni tan sols pel titular, sinó per la frase destacada –aïllada i només mig contextualitzada– amb què el mitjà de comunicació li havia difós el text a l’esmentada xarxa. El que és greu és que l’autor de la crítica reconeixia que no havia llegit l’article sencer i encara se’n vantava: “Som al 2019. Ningú no llegeix els articles complets”. Xerrem molt i escoltem poc. Sembla el signe del nostre temps en viu i en digital. Miraria de concloure aquesta columna amb una nota positiva, però ben mirat, tant hi fa: no estic gaire segura de quants lectors hauran arribat fins aquí.