Lleis i legitimitats

Són temps convulsos, de canvis, amb tints revolucionaris, tot i que no és raonable que ho pagui la pròpia economia. Certament quan una llei no és justa i una majoria o una part molt important de la gent sotmesa a dita llei no la considera legítima, no sembla molt lògic posar la llei per davant de la legitimitat, i exactament això és el què passa a Catalunya. L’oligarquia dominant a Espanya, el poder establert, considera que se’ls està esfondrant el 'xiringuito', on tan bé han viscut fins ara. I a Catalunya, amb la complicitat de l’oligarquia local, ara també emprenyada veient (suposo que ho veuen, vaja) que per a ells el 'xiringuito' també s’esfondra, per això fan tots aquests moviments erràtics com canviar seus socials, amenaçar empleats, etc. I en comptes de veure que aquests coses només s’arreglen amb el diàleg i posant noves normes que tothom o una majoria legitimi, es dediquen a defensar la llei establerta (però ja no legitimada) amb mà de ferro i interpretant-la a la seva manera (la seva manera és com més mà dura millor).

Un xoc entre el què és legítim i el què és legal. Moltes vegades els xocs entre el què és legítim i el què és legal acaben a hòsties, en el cas de Catalunya només un dels costats fot hòsties mentre l’altre no acata la llei que no considera legítima però fot la cara perquè li fotin hòsties sense tornar-s’hi. Amb actitud ghandiana, a veure si dura...

No cal ser un catedràtic d’història, ni tan sols ser una persona molt llegida amb història. Amb una llegida en diagonal n’hi ha prou per veure com tots els processos de canvis importants en la història de la humanitat han vingut quan una majoria ha considerat el poder establert i tot el seu marc legal com a quelcom il·legítim. El poder establert a poc a poc (o a vegades molt ràpid) es va minoritzant fins que acaba cedint a la força de la legitimitat, entenent que dita legitimitat la consideren legal una majoria. Tot i que val a dir que no sempre la resistència és ghandiana.

La història també diu que les batusses solen venir dels dos costats, a veure si en el cas català es confirma l’excepció. Ara bé, com deia al principi, és una mica suïcida que això ho pagui l’economia per justa que sigui la causa, la protesta pacífica no té per què ser sinònim d’aturar l’economia.

En fi, de totes formes això no era la base del què volia dir, amb el què volia insistir és amb que generalment en tots els processos històrics, amb més o menys temps, s’acaba imposant la legitimitat per sobre de lleis deslegitimades i ancorades en temps passats que ja no responen a la realitat social. Esperem a veure què passa, el temps dirà. El temps també dirà si el què passa a Catalunya és una cosa només catalana o va més enllà i una legitimitat republicana acaba amb el post-franquisme que de moment encara té la forma a Espanya de “lleis de la transició” (constitució inclosa).